No sé si és l’edat, però em torno fredolic. El temps ja no és una cosa secundària o anecdòtica en les decisions que prenc i en l’humor que tinc, sinó que cada vegada és més determinant. Treballar amb fred als peus o fer un beure en una terrassa amb la jaqueta posada em tensa, m’incomoda.

En l’interès creixent que tinc per les històries personals, pels casos particulars que s’insereixen en els fets històrics, també em vaig fixant més en el context climatològic en què es van viure certs episodis. Tal dia com avui de 1938, per exemple, al front del Segre feia un fred que pelava. Poques cròniques en parlen, del factor ambiental, i es limiten a descriure ofensives, maniobres, reculades, baixes, però la boira calada dins el cos dels soldats, l’horrorosa intempèrie, sol quedar fora dels relats. Devia fer un temps com avui (llegeixis Ponent, llegeixis boira i fred). Miro per la finestra i penso que en aquells turons d’allà, dins una trinxera o un parapet, hi havia centenars d’homes garratibats, mal abrigats i tremolant, sense ni tan sols poder fer foc per no ser descoberts.

En alguns treballs historiogràfics es comenta que aquell novembre i desembre van ser de boires intenses a la zona, i que quan s’aixecaven les boires es posava a ploure. En algun cas es parla fins i tot de neu. El 16 de novembre, per exemple, va ploure fort. I el 20 també, i el 21. I els nois allà, sobre el fang, xops, amb fred i amb gana. Per molt que la vida et perilli igual, passar nits al ras l’estiu del 36 al front de l’Aragó o fer-ho el desembre del 38 al front del Segre havia de tindre efectes molt diferents (a banda que la situació de la guerra també era molt diferent, està clar).

Potser l'amenaça major de saber que la seva vida et penja d’un fil, que qualsevol atac o qualsevol vol d’avió pot matar-te, deixa la qüestió ambiental com una circumstància molt menor, no ho sé. Potser als escrits que feien a la família els soldats sí que en parlen. Potser a la tesi que el pallarès Oriol Riart va defensar l’any passat a la Universitat de Barcelona, per a la que ha recollit i analitzat mig centenar de diaris personals de combatents al front català, hi apareixen el fred o la calor. Esperem veure’n aviat el llibre.

Tot això del temps pot semblar banal, però no crec que ho fos per als que en aquell moment ho vivien en la pròpia pell, per als que, per exemple, van ser a la batalla de Terol amb un metre de neu i 18 graus sota zero. O per als que creuaven el Pirineu a principis del 39, exhaustos, carregats i amb el calçat fet malbé i que després malviurien a les platges d’Argelers, Barcarès o Sant Cebrià.

“No hi ha fusta. Però cal fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola, si els canyissars no han estat arrasats. Què hi fa que les xaboles hagin d’ésser tan baixes de sostre que només sigui possible de romandre-hi estès o assegut! Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allà dins, arrupits o arrambats els uns als altres, se senten més o menys protegits. Que no plogui! La sorra no necessita aigua. La sorra no retorna res. La sorra no és com la terra que es beu l’aigua lentament i, més tard, alça primaveres. Que no plogui! Els sostres de manta deixen passar aviat l’aigua, i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà de dents”. És un dels primers paràgrafs que escriu Agustí Bartra quan recorda Argelers a Crist de 200.000 braços. Està clar que la derrota, en el fred, és més derrota.