La història de Catalunya té una pila de personatges icònics. D'aquells que sovint se n'expliquen més les virtuts que no pas els defectes. Qui no ha sentit parlar del comte Guifré el Pilós? Qui no s'ha emocionat amb les gestes del rei Jaume I? O amb les de Pau Claris, el president de la Generalitat que va proclamar per primera vegada la República Catalana allà pel segle XVII?

Qui no ha discutit sobre si Rafael Casanova o el general Moragues? O sobre Macià i Companys, dues ànimes —a voltes confrontades, a voltes bessones— imprescindibles l'una i l'altra per entendre la Catalunya del segle XX? I entre aquestes icones que conformen el substrat d'un país, a vegades s'hi colen personatges que, com el bandoler Joan Serrallonga, deuen la seva presència a l'Olimp patriòtic a una tergiversació de les seves gestes.

Els documents històrics ens diuen que Serrallonga va ser el cap d'una quadrilla de bandolers que, a principis del segle XVII, va fer anar de corcoll les autoritats del Principat. Però, atenció!, Serrallonga no era aquell lladre bo que robava als rics per repartir els quartos entre els pobres, com ens expliquen els autors de la Renaixença com Víctor Balaguer. Ni aquell bandoler ecologista de la (preciosa) cançó dels Esquirols. Ni tampoc aquell patriota català de fa 400 anys de la minisèrie dirigida per Esteve Rovira que va emetre TV3 —amb gran èxit d'audiència, per cert— fa una desena d'anys.

Serrallonga va ser un home que va viure una època extremadament violenta, on la presència d'armes de foc (com els populars pedrenyals, que disparaven bales de plom) entre la població era massiva. Una època de grans crisis econòmiques que va tenir en el bandolerisme un dels seus principals trets d'identitat.

I aquests bandolers, com Serrallonga, no s'estaven de res a l'hora d'atemorir els exèrcits del rei o la mateixa població civil. Per això, tant podien rostir un enemic com tallar el nas o les orelles a una delatora. En la creació de l'aurèola mítica de Serrallonga com a lladre bo hi va tenir molt a veure el seu final. I també la utilització d'aquesta mort terriblement cruel que en van fer primer les novel·les i el teatre i, posteriorment, el cinema, la televisió o la música.

Tal dia com ahir de l'any 1634, Serrallonga —que havia estat capturat uns mesos abans a causa d'una delació en una masia de Santa Coloma de Farners— esperava la seva execució. Després de ser traslladat a Barcelona, Serrallonga va patir un judici que es va allargar dos mesos i que va incloure les més variades i cruels tortures.

A causa dels turments, el bandoler va denunciar els seus col·laboradors i va reconèixer tots els seus crims. Fins i tot alguns que no havia pogut cometre, ja que havien tingut lloc al mateix temps en indrets diferents. Posteriorment, va ser sentenciat a mort i executat amb el màxim sadisme. Res millor que les paraules escrites en el Dietari de l'Antich Consell de Cent de Barcelona per entendre la magnitud d'una sentència que va eliminar un bandoler i va fer néixer un mite.

"Dilluns a VIII (gener 1634). en aquest dia fonch sentenciat Joan Sala, àlias Serrallonga, natural de la Parròchia de Viladrau, bisbat de Vich, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla, que havie molts anys que regnave; fonch la sentència de cent assots, axorellat [tallades les orelles], aporat ab carretó, atenallat y fets quatre quartos, y lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. Anima eius requiescat in pace. Amen."