La tardor de 2016, uns mesos després del referèndum del Brexit, vam publicar un llibre amb Aleix Sarri titulat L'Europa que han fet fracassar (Editorial Pòrtic). Vam tenir l'honor que ens el presentés el President Carles Puigdemont i aquell dia vaig poder fer realitat un vell somni antic: tal com envejava de les presentacions de llibres sobre temes europeus a Brussel·les, vam omplir de gom a gom el teatre del Cercle de Gràcia amb un llibre que parlava íntegrament d'Europa i la UE.
 
En aquest llibre parlàvem de la crisi de la UE, de la convergència (impossible?) entre França i Alemanya, de la immigració que suposava el conflicte de Síria per a Europa, de la bombolla de Brussel·les, de la molt difícil integració dels països de l'est d'Europa... i, com no podia ser d'una altra manera, del Brexit.
 
No calia ser un doctor en economia per aplicar als futurs efectes econòmics del Brexit el més elemental del sentit comú: parlant amb eurodiputats britànics de totes les famílies polítiques (n'hi havia de brexiters i de remainers a tots els grans partits), així com també amb els directors dels principals think tanks de Brussel·les (Bruegel, Eurointelligence...), tothom et deia el mateix: el Brexit és un terratrèmol polític de gran magnitud però no tindrà grans impactes econòmics negatius.
 
Només calia mirar el volum dels immensos interessos creuats que ja existeixen entre l’Europa continental i el Regne Unit per tal de veure fins a quin punt era versemblant aquest pronòstic: cada any el superàvit comercial de la UE amb Gran Bretanya voreja els 100.000 milions d’euros. El 50% d’aquet superàvit el genera Alemanya! Per això els ministres alemanys han estat piulant tots aquests anys que “no hi havia pressa per al Brexit”, a veure si així els britànics s’hi repensaven.
 
Com a contrapartida, la City de Londres genera també cada any un superàvit de serveis (serveis financers) amb l’Europa continental d’un 75.000 a 80.000 milions d’euros. Uns i altres no tenim alternativa: per més que Nigel Farage digui que els britànics poden comprar com alternativa cotxes als EUA, vins a Xile i formatges a Canadà, aquests serien més cars que els importats de la UE. De la mateixa manera, si Londres deixés de ser la capital financera d’Europa la rellevarien Nova York o Hong Kong abans que Frankfurt o París: a cop de decret no es poden improvisar dècades de seguretat jurídica i jurisprudència financera, generar milers de llocs de treball altament qualificats per a una indústria que ha de parlar anglès forçosament i disposar d’una fiscalitat feta a mida i amb precisió quirúrgica per a l’enginyeria financera global.
 
Així, al llibre L’Europa que han fet fracassar vam escriure amb Aleix Sarri que, atès aquest gran i creixent volum d’interessos creuats, els incentius serien massa poderosos com per a evitar una guerra comercial que seria clarament perjudicial per a tots dos costats del canal de la Mànega. En ser a finals de 2016 un any abans del referèndum català de 2017, i en repetir dia sí dia també la lletania dominant dels mitjans de comunicació de Madrid i dels satèl·lits regionals que “fora de la UE no hi ha res, fa molt de fred, s’enfonsa el món i vagaràs pel segles dels segles per l’espai sideral”, no cal dir que amb aquella tesi vam rebre crítiques i burles pel dret i pel revés. La realitat, però, és que dilluns passat, dia 3 de febrer de 2020, tot just el dia després del Brexit, la UE va oferir un acord comercial al Regne Unit “sense aranzels ni quotes”. La força de la gravetat, comercial en aquest cas.
 
Boris Johnson ha fet aquesta setmana uns discursos molt sobrats de moral de victòria, per tal de preparar el terreny de les negociacions que, abans de final d’any han de culminar en un acord comercial o en un Hard Brexit. Ell, però, també té límits molt clars i el Regne Unit tampoc no es pot permetre una sortida sense acord comercial que suposés la implantació d'aranzels i quotes: al maig de 2021 hi ha eleccions al Parlament d’Escòcia i les darreres enquestes apunten que el Sí a la independència ja supera el 50% dels vots.
 
Els empresaris escocesos, amb el potent lobby del whisky escocès al capdavant, van ser determinants per decantar l'any 2014 la victòria del No en el referèndum escocès, per la por a una possible sortida de la UE en cas d'independència d’Escòcia. Aquest mateix empresariat podria fer el tomb si un Hard Brexit imposa als seus productes exportats a la UE un elevat sobre cost en forma d'aranzels o quotes. De fet, les picades d’ull de Tusk i el llenguatge no verbal de la Comissió Europea a Escòcia (enllumenat gegant de comiat que “no és un adéu per sempre”) són prou eloqüents: en cas d'independència i de voluntat de reingrés, Escòcia tindria un fast-track de retorn a la UE molt ràpid, sense haver de posar-se a la cua dels països candidats com repetien a Madrid.
 
De fet, Boris Johnson ja s'ha empassat gripaus de la UE en pocs mesos, encara que no ho sembli: tal com va explicar el politòleg Patxi Aldekoa en un debat al centre cultural Blanquera de Madrid sobre el Brexit, la frontera per als béns entre la UE i UK a Irlanda no seguirà la línia provincial de l’Ulster, tal com volia Theresa May, sinó en el mar d’Irlanda, un fet que fa fregar les mans als partidaris de la reunificació d'Irlanda: de facto, aquesta frontera al mar l'afavoreix el reconeixement de tota la illa com una unitat comercial.
 
En aquest mateix debat a Madrid l'economista català Jordi Angusto, assessor d’ERC a la Vicepresidència de la Generalitat, va acabar reconeixent que la UE pot acabar esdevenint un ens com les Nacions Unides: útil però feble i, sobretot, "podria ser que, amb els anys, hi hagi poca diferència per a un país entre ser membre de la UE o no ser-hi".
 
Veurem com van les negociacions aquest any i si el model comercial de relació final s'assemblarà més als de la UE amb Noruega i Canadà que no pas amb Turquia (unió duanera). Si la Gran Bretanya surt ben parada ben aviat i si creix amb força econòmicament, la UE haurà de millorar molt per tal de que, en el futur, més països (sobretot nòrdics) no segueixin el seu camí, sobretot ara que França tindrà més fàcil, després del Brexit, d'imposar la seva hegemonia demogràfica amb Itàlia i Espanya davant d’Alemanya.