"Abans de parlar de més Europa, ens convé assegurar i consolidar una millor Europa" va dir Mark Rutte, primer ministre d'Holanda, al Parlament Europeu el juny de 2018, en una de les visites periòdiques rotatòries dels primers ministres per debatre el futur de la UE al Parlament Europeu.

Als primers ministres del sud d'Europa, durant els deu anys que vaig fer d'eurodiputat, els he sentit pronunciar ostentosos discursos retòrics i genèrics, sovint sense xifres ni dades, i farcits sempre de grans paraules (europeisme, solidaritat, més Europa, eurobons...). Als primers ministres del nord, en canvi, els sentia discursos prudents i realistes, tocant de peus a terra i demanant, per exemple, l'estricte i uniforme compliment de les lleis europees que ja s'han aprovat, abans de plantejar-se de regular més i en més àmbits dels ja existents. 

"No solidarity without responsibility" va dir Jirky Katainen, quan era primer ministre de Finlàndia i quan insistia en la necessitat de quadrar el pressupost públic. "Endeutar-se en excés implica perdre la sobirania fiscal", vaig sentir a dir també en poques paraules a l'ex-primer ministre suec Goran Person.

"No creo que España sea un Estado de Derecho Europeo" va escriure la catedràtica Araceli Mangas (Universitat Complutense) a El Mundo l'estiu de 2015, quan Espanya començava a despuntar en el rànquing d'incompliments de la Llei de la UE. A finals de 2018, la Comissió Europea tenia oberts 1.571 expedients a estats membres per infracció de la llei europea. Espanya és, a 31 de desembre del 2018 i amb 97 expedients oberts, el país que més incompleix la llei europea i figura clarament destacat en el primer lloc del rànquing. 

Poca broma: aquests incompliments de lleis europees que Espanya se salta afecten molt negativament i de manera decisiva la seva competitivitat: corredor mediterrani, medi ambient, energies renovables i, especialment, la manca de sancions automàtiques que exigeix el reglament europeu de morositat des de 2013 i que cap govern espanyol encara no ha aprovat. Aquesta manca de sancions, avui com al 2008, comencen a escampar l'impagament massiu de factures a casa nostra, un fet gravíssim que pot tornar a forçar el tancament de milers de pimes solvents només al sud d'Europa i que Mario Draghi va denunciar amb especial vehemència al Parlament Europeu al 2017. I si aquest desastre diferencial torna a passar no serà per culpa de l'austeritat fanàtica de la senyora Merkel.

Alguns líders nòrdics de la UE són avorrits i previsibles, però sempre han estat del tot consistents i coherents en els seus plantejaments. També ho són alguns líders del sud quan, independentment del partit que governi, generen immensos dèficits públics ja sigui en períodes de recessió o de creixement econòmic, i van donant lliçons per Europa de ser "el país que més creix econòmicament. Quan ve una crisi sobtada, però, llavors exigeixen d'un dia per l'altre eurobons, és a dir, que els països nòrdics emetin deute públic conjuntament amb els països del sud i el paguin en cas de que aquests no ho facin.

La solidaritat al sud només funciona en el sentit de rebre, mai no es planteja en el sentit de contribuir. Espanya ha tingut presidents que presumien de tenir el millor sistema financer del món, però quan a Europa, després de dècades de rebre a cor què vols fons europeus de tota mena, algú els plantejava que potser era l'hora que Madrid contribuís per augmentar els fons als països més pobres de l'est europeu, llavors res de res.

Europeisme cínic és proclamar-se el campió del "més Europa" essent el campió de la "pitjor Europa", pel que fa als incompliments de la llei europea i que van ser el principal argumentat del Brexit per als tories britànics ("No Rule of EU Law"). Europeisme cínic és haver fet cas omís dels bons consells que durant anys han fet la Comissió Europea i els països del nord d'Europa i després, quan et tornen a dir NO als eurobons (com al 2012), amenaçar el projecte europeu amb el trencament per culpa dels "insolidaris austericides del nord".

Els riscos avui compartits a Europa ja són molts i els podem quantificar al balanç del Banc Central Europeu, que ha adquirit des de 2015 uns 450.000 milions de deute públic espanyol que figuren a l'actiu del seu balanç. Sense el paraigües del BCE, els mercats internacionals mai no haurien permès a Espanya de col·locar tant deute públic i encara menys als tipus súper-baixos en què ho ha fet. 

Els estalviadors del nord fa anys que es queixen de la transfer union monetària que, per la porta del darrere, els està imposant el BCE: els baixos tipus d'interès penalitzen els estalviadors del nord i han permès a Espanya, en els 10 darrers anys, triplicar el seu deute públic tant en volum (de 400.000 M€ a 1,2 bilions) com en percentatge PIB (del 35% al 100%). Tot al contrari d'Alemanya o Holanda, que han aprofitat els darrers anys bons per generar superàvits pressupostaris i disposar de capacitat fiscal suficient per a fer front a futures crisis.

Ser responsable avui exigeix a Espanya reconèixer que ha estat la gran beneficiada de la solidaritat europea durant dècades, en fons europeus i en una política monetària feta a mida. Cal reconèixer també les pròpies obligacions, perquè el projecte europeu només podrà anar endavant si cada país reconeix les pròpies responsabilitats sense fer-se trampes al solitari.

El BCE ja ha anunciat un fons de 750.000 milions d'euros per comprar deute públic i privat de l'eurozona per a fer front al coronavirus. El Mecanisme Europeu d'Estabilitat i els seus 400.000 milions fa anys que existeixen amb unes condicions molt clares per a finançar amb crèdits condicionats a retornar per a països amb dificultats. Exigir aprovar eurobons en una nit llarga de negociació, posant la pistola al pit dels països nòrdics no funcionarà, entre moltes altres raons perquè els primers ministres alemany i holandès no tenen un mandat democràtic als seus parlaments per a aprovar-los de matinada.

Mentrestant, Alemanya ja ha compromès en ajudes, avals i mesures de despesa una quantitat equivalent al 35% del seu PIB, però Espanya tant sols arriba al 10% del seu PIB, la major en avals de crèdits bancaris carregats d'una burocràcia increïble (PIMES i autònoms han de passar a endeutar-se per la banca espanyola) i la renda bàsica... encara avui no està aprovada a Madrid.