Al Congrés retrona un llenguatge bel·licós quan la pandèmia convidaria a debatre en termes sanitaris, socials i econòmics, necessari com resulta estabilitzar la crisi de salut i preparar el pla de recuperació d'empreses i famílies, ara que Europa sembla que s'arremanga per injectar liquiditat com no ho havia fet abans. Però les incerteses econòmiques són fora del focus del debat perquè les urgències de la pandèmia han deixat pas al camp de batalla polític. La dreta que cada cop s'abraça més amb la ultradreta ha olorat sang i ataca. No és estrany, doncs, que al Congrés s'hi defensi l'honor de la Guàrdia Civil i es desenterri el terrorisme com a arma llancívola si del que es tracta és d'assetjar el govern de coalició, en el punt de mira dels poders fàctics de l'Estat en el moment més crític de la legislatura.

L'executiu de Pedro Sánchez, que entestat en la recentralització de competències ha anat perdent suports pel camí, és avui una víctima solitària. Una víctima dels mateixos poders que el PSOE va deixar fer quan el problema de l'Estat era l'independentisme i les seves ànsies de sobirania, i el PP demanava als socialistes que actuessin amb responsabilitat. La plantilla catalana, la que es va aplicar el 2017, era calcada: els altaveus mediàtics més conservadors creaven un estat d'opinió, la dreta pujava a la tarima per oficialitzar el discurs i el braç judicial executava, amb els cossos i forces de seguretat alineats i elaborant informes plens d'imprecisions.

Ara la diana és l'executiu de coalició i la seva presumpta negligència en l'acció contra el coronavirus. S'ha fet servir el mateix guió amb l'esquer de la mobilització del 8-M, amb la contesa ideològica que implica posar-hi pel mig el feminisme. I la gestió matussera del cas Pérez de los Cobos -abans un home d'estat i avui una nosa pels que manen a Interior- ha posat en marxa la maquinària, amb el ministre Marlaska masegat per tot arreu.

Només fa un mes i mig de la crida de Sánchez per reeditar els Pactes de la Moncloa, una operació política i periodística ràpidament amagada i empolsinada. Les reminiscències de la Transició que han guanyat protagonisme en el desconfinament no tenen a veure, però, amb els acords polítics i socials sinó amb la insurrecció dels poders fàctics. El govern espanyol i la justícia han xocat, fins al punt que l'Advocacia de l'Estat ja recorre decisions dels tribunals, com en la carpeta del 8-M, amb l'argument que hi ha una "causa judicial" contra l'executiu. Quantes similituds amb el que periòdicament ha denunciat l'independentisme. Pablo Iglesias, que ja sap què és ser víctima de les clavegueres de l'Estat, deu pensar avui que no va ser just en el passat quan acusava líders catalans de despertar el feixisme. El feixisme és una bèstia que sempre està a l'aguait, no cal despertar-la.

Del bumerang que ha d'entomar en forma de guerra bruta, la Moncloa en podria treure lliçons polítiques. Durant tot l'estat d'alarma Sánchez ha descuidat la majoria progressista que el va fer president, davant la incomoditat silenciosa de Podem. Si pretén avançar superant el fangar, el govern de coalició ha de procurar revitalitzar aquella majoria i interpel·lar les forces que la van fer possible, començant per l'independentisme que està disposat a negociar. Això vol dir complir els compromisos, inclòs el de la taula de diàleg, que espera torn per sortir del confinament. Fora del marc d'aliances que mira cap a l'esquerra, avui debilitada per les desconfiances, la legislatura embarrancarà a les trinxeres del Congrés.