El 7 de novembre del 2007, des de l'Hotel Ritz de Madrid, José Montilla va advertir de la "desafecció" que es covava a Catalunya. El missatge anava dirigit a les institucions de l'Estat -el govern estava en mans de José Luis Rodríguez Zapatero-, però ni el socialisme espanyol el va entomar amb la consideració que requeria. El malestar profund radiografiat pel llavors president de la Generalitat -crisi de Rodalies, dèficit inversor en un context de revisió del finançament autonòmic, Estatut recorregut al Tribunal Constitucional i sensació d'atzucac polític- va sedimentar. No es va expressar, però, fins uns anys més tard, un cop la sentència que laminava l'Estatut va fer d'accelerador del projecte independentista, que tenia el carrer com a llebre. De la desafecció es va passar a la voluntat de desconnexió.

La desconnexió, però, va ser fallida. No és qüestió menor constatar-ho. De fet, és imprescindible per entendre la pugna permanent en l'independentisme, perquè el xoc d'estratègies emana de la digestió pesada del 2017. Sense un diagnòstic compartit ni un horitzó concret, els partits que han vehiculat el moviment sobiranista i han controlat el Govern no troben la manera d'avançar, perquè han d'encaixar massa peces. S'han de fer compatibles l'exili i la presó, els vells i els nous lideratges, i les aspiracions de les sigles. Perquè el problema que tenalla la majoria independentista al Parlament s'explica, sobretot, en clau de poder. El poder per imposar el propi relat. Qui guanya i qui perd, com es guanya i com es perd. De la contesa en surten assenyalats ERC i Junts, perquè el pes de les negociacions els posa sota el focus, per molt que uns puguin brandar els resultats electorals per justificar que els pertoca prendre la iniciativa i els altres creguin que no poden perdre influència en l'actual repartiment de forces.

I els greuges s'acumulen. N'hi ha tants, de greuges, que ara el mediador entre independentistes és la CUP, almenys de portes enfora, perquè amb els republicans ja hi tenen un acord. ERC pot esgrimir que va investir tant Artur Mas com Quim Torra, per citar el primer i l'últim president que marquen l'inici i la deriva del procés, i que ha rebut com a resposta acusacions de traïdoria per voler explorar, per la via del diàleg, solucions al mur constatat fa tres anys. Al seu torn, Junts pot interpretar que els moviments dels republicans persegueixen un canvi d'hegemonia -mentre es posa el repte de la República en stand-by- i que el tracte dispensat a Carles Puigdemont, que continua decidint en silenci, és millorable. La centralitat que ha tingut el Consell per la República en les negociacions, i l'ascendent que se li ha volgut adjudicar sobre les decisions troncals de l'estratègia independentista, és l'exemple més clar de la síntesi complicada que té el diàleg entre ERC i Junts. Es pot conviure sense confiança? Es pot conviure si la relació és caïnita?

El canibalisme entre independentistes ha emergit amb tota la cruesa en els mesos posteriors al 14-F, just quan els electors havien concedit als partits el que no s'havia produït en les últimes eleccions, una majoria en vots i escons. L'acord de mínims de l'última cimera a tres, pensada sobretot per matisar la percepció que les eleccions són una opció real, és simplement un avenç fràgil en un clima de desacord. ERC i Junts encara poden resoldre el darrer episodi de divorci amb l'enèsim pacte en temps de descompte -si abandonen l'"hipertacticisme", com els reclama Òmnium-, que els faci entendre's per a una investidura que eviti l'abisme electoral. Però el desgavell té una altra factura: la desafecció dels electors que s'havien sentit compromesos amb el procés. Farien bé de tenir-ho present els partits que han pilotat el Govern, que encadena mesos en funcions en plena pandèmia. Els sectors econòmics no han escatimat alertes de la perillosa somnolència d'antics lideratges i al carrer s'hi divisen urgències, potser més transcendents que les corredisses pels rols de poder. Si el camí cap a l'estat propi depèn de seduir a partir del bon govern, no es predica amb l'exemple.