"Hem necessitat molt temps per arribar a un acord, potser massa". La frase és de Pere Aragonès i va pronunciar-la en la compareixença amb Jordi Sànchez als jardins del Palau Robert per presentar el pacte entre ERC i Junts per formar el nou Govern. Sànchez va demanar disculpes a la ciutadania, com Aragonès, un acte de contrició que només serà creïble si l'executiu arrenca ben greixat, mostra la fiabilitat no exhibida en l'anterior mandat i minimitza les discrepàncies. Els precedents, negociació de l'entesa inclosa, conviden a pensar en una altra legislatura desgastant entre socis. La desconfiança no ha desaparegut -només cal comprovar la quantitat d'espais de coordinació especificats en l'acord- i la disputa per l'hegemonia persisteix. ERC estrena presidència, per primer cop des de l'inici del procés, i Junts ha de voler encaixar com a acompanyant, per molt que acumuli quotes de poder a la Generalitat en el repartiment pactat.

El document de 46 pàgines que articula la relació que han de tenir els actors del nou Govern exhibeix, això sí, esforços de renúncia. En plural. Junts ha cedit en l'estratègia de la confrontació a canvi de sumar més pes en l'estructura governamental -fins i tot ha acceptat un rol indefinit per al Consell per la República- i ERC ha compensat la pèrdua de poder en les conselleries amb autonomia per a Aragonès, obsessionats com estaven els republicans a esquivar tuteles. No es discuteix que el diàleg serà el camí a seguir en els propers mesos ni tampoc es dubta que ERC podrà maniobrar al Congrés, perquè el president de la Generalitat tindrà l'última paraula quan les posicions siguin divergents a Madrid.

Els termes del pacte porten la firma de Jordi Sànchez. No s'associen, per exemple, a Elsa Artadi, per molt que formés part de l'equip negociador. Artadi ha decidit no pujar al tren del Govern quan ja se li havia penjat l'etiqueta de contrapès a Aragonès des de la vicepresidència, senyal de l'escepticisme que genera en veus de Junts el recorregut que pugui fer l'executiu de coalició, ara que la DUI ja no es conjuga en l'horitzó de la legislatura i no hi ha calendari de l'embat amb l'Estat, almenys en el pacte validat per Aragonès i Sánchez. Al partit de Carles Puigdemont no s'amaga la idea que l'acord amb ERC era millorable, i l'acord el va pilotar Sànchez. El "no" d'Artadi porta un subtítol incorporat, com si es tractés d'un traductor automàtic: Junts pensa que tornarà a tenir l'opció de batre ERC abans de quatre anys. De moment, Waterloo ha aplicat l'stand-by. Només observa.

Els mesos de Govern en funcions, abans i després de les eleccions, han erosionat la imatge de les dues principals forces independentistes. La desafecció dels electors que s'havien sentit compromesos amb el procés -com escrivia en aquest article de la setmana passada- són una factura que ERC i Junts hauran d'eixugar ràpid per recuperar credibilitat. I només la podran atendre des del bon govern, amb el vent de cua de les vacunes i els fons europeus. Aragonès confia en esprémer tots els recursos que li aporta la presidència per capitalitzar els encerts. Pot intuir que patirà quan depengui de la Moncloa -tant en els indults com en la taula de diàleg-, però també aspira a treure el màxim suc a la Generalitat, un autogovern que sovint s'ha menystingut, equivocadament.

ERC i Junts tenen al davant l'última oportunitat de convertir en rendible la fórmula de la convivència al Govern. Si torna a regnar la disputa, si s'imposen els càlculs partidistes, si pesa més la tàctica en clau electoral que la bona gestió del moment crític -en termes socials i econòmics-, els socis es podran sentir alliberats per perseguir altres aliances de futur. La legislatura servirà per constatar la vida útil del matrimoni (malavingut) que va començar a caminar el 2012. Progressar o carregar-se de raons per trencar.