Aquest dimecres, el Congrés debatrà i votarà l'última pròrroga de l'estat d'alarma. Tot indica que la proposta del govern espanyol tirarà endavant gràcies a una suma de suports i abstencions inimaginable fins fa ben poc. El "sí" de Ciutadans i l'abstenció d'ERC dibuixen un escenari complex que potser respon al desig íntim de Pedro Sánchez, un malabarista que comença a sentir-se còmode entre giragonses i canvis de rasant. Això sí, a condició que ell en sigui l'eix.  

La fragmentació és una de les característiques de la vida política a l'estat espanyol. L'altra és el joc de febleses que comparteixen gairebé tots els actors de l'escenari, on cap força és a prop de l'hegemonia. Ja han quedat enrere les èpoques de les majories absolutes i no s'albira cap bloc majoritari amb un únic partit al davant. El PSOE necessita molts aliats. Podem creu que la pandèmia els dona terreny per defensar el seu programa social, però juga sabent que hi haurà batalles que podrà guanyar, com la de l'ingrés mínim vital, i d'altres que perdrà davant del front de l'ortodòxia, com es va veure amb la derogació íntegra de la reforma laboral.

Pel que fa a ERC, Moncloa sap que els republicans tenen difícil una ruptura perquè una de les seves cartes és ser determinants a Madrid. Molt més quan la crisi sanitària ha desgastat el Govern, però ha posat el focus especialment sobre els seus consellers, a Treball, a Salut, a Educació.  

El discurs de JxCat té també les seves limitacions. Encara que els mateixos dirigents republicans admeten que l'acord signat amb el PSOE per allargar l'estat d'alarma queda lluny del que voldrien, els seus socis de govern difícilment podran renunciar a una participació en la gestió dels fons europeus ni recuperar les competències.        

Per a Ciutadans, la situació és enrevessada i plena de contradiccions. El partit d'Arrimadas està enclavat en una estratègia d'aliança de dretes de la qual li serà molt difícil sortir. Però amb deu diputats al Congrés, restar en el bloc opositor significa la irrellevància. Les seves exigències no poden ser altes, i no es pot descartar un escenari de més desercions internes, amb un Albert Rivera mirant-s'ho tot de prop. Però tot i la seva migradesa, l'aval d'Arrimadas pot ser un salconduit per Sánchez, que neutralitza els barons del PSOE.

Tot indica que el tacticisme i equilibris de Sánchez tenen els seus límits, que es manifestaran a mesura que avancin les negociacions pels pressupostos, però una confluència de febleses poden prorrogar-los, com amb l'estat d'alarma. Tot i que res es pot descartar. Els suports variables no ajuden a aclarir el panorama de la política espanyola. Però també poden ser una manera de viure.