Les notícies aparegudes entorn el Bisbat de Solsona i la decisió del seu fins ara titular, Xavier Novell, de renunciar a la seva dignitat eclesiàstica, s'han convertit en un serial amb tots els trets dels millors culebrots. Ni el millor guionista hauria pogut superar el reguitzell d'estampes que la història ens revela: un bisbe exorcista, format a la Gregoriana; una escriptora de relats eròtics; una petita diòcesi on circulen rumors de tota mena; una inquietant afició demoníaca... Per contextualitzar tot això, una batalla pel poder a l'Església catalana i a l'espanyola, mentre es prepara la gran pugna per la successió d'un Papa que inicia la fase postrera del seu pontificat.

Més enllà de les circumstàncies que envolten el cas Novell, amb tota la seva càrrega de morbositat, els fets de Solsona són una radiografia bastant exacta d'una determinada estructura de poder, allí on rau el maligne veritable. És fàcil i potser inevitable seguir amb interès les vicissituds del prelat, endur-se per les pàgines més escabroses del seu trajecte, des de les seves aficions com a exorcista a la seva actual recerca de feina. És inimaginable, en el nostre entorn, que en una organització que no fos l'Església catòlica, un alt responsable pogués desaparèixer d'aquesta manera sense donar explicacions més que al dirigent màxim i deixant penjada la seva gent, que el creia -si més no, alguns- un pastor.

En un món caracteritzat per l'eclosió de les xarxes i la immediatesa en la circulació de la informació, l'opacitat continua definint la manera de funcionar de l'estructura eclesiàstica. És un tret que ha servit per amagar escàndols i crims, però que a la llarga ha servit d'agreujant per accentuar els problemes i desacreditar unes instàncies tan acostumades a pontificar sobre tot i tothom.

El cas Novell deixa en evidència la fragilitat del discurs més conservador d'un sector del catolicisme, obsedit en uns missatges tronats sobre moral sexual. Missatges contínuament posats en contradicció a la llum de les notícies que han proliferat arreu entorn de conductes de pederàstia i abusos. En el cas del bisbe emèrit de Solsona, la realitat ha volgut que el prelat que més s'havia destacat en les condemnes de les actituds sexuals dels altres ha acabat protagonitzant una tocata i fuga digna d'una novel·la eròtica, en les que, diuen, hi té la mà trencada la seva parella. 

Novell també va ser un exemple de com grimpaven a l'Església joves sacerdots ambiciosos, aclimatats sempre al poder establert. Només que, en el seu cas, la seva "conversió" de la fe progressista a les creences més tradicionals va ser exageradament vehement, com ho ha estat tot en ell. Fora bo també que l'Església, tan sàvia en algunes coses, revisés els seus manuals pel que fa a política de personal. També a l'Església s'ha prioritzat la fidelitat acrítica dels ambiciosos a l'esperit crític de "la veritat ens farà lliures".

Dins de l'Església, alguns són conscients que cal fer un esforç per recuperar credibilitat. Per això, cal rebaixar el to pontificador. Ho intenta el Papa quan es pregunta "qui soc jo per condemnar els gais?", conscient que aquest cop sí que el rellotge de la història deixa poc marge a la institució eclesiàstica. Però el cert és que Francesc encara no ha pogut ni tan sols liberalitzar la comunió per als divorciats que volen restar dins de l'Església. Els mitjans, que han olorat sang amb el que ha passat al Bisbat de Solsona, s'abraonen ara contra la conducta erràtica de Novell. Però les aventures del bisbe emèrit assenyalen, en realitat, una Església sense profetes que, tot i els seus 2.000 anys d'història, sembla haver perdut el contacte amb els signes dels temps.