En els darrers dies hem tornat a conjugar un sintagma que evoca la cara més opaca de la política: portes giratòries. El fixatge de José Montilla per Enagás -serà conseller independent de la companyia gasista- és l'últim exemple de la passarel·la que continua connectant presidents i ministres amb consells d'administració de grans companyies, un pont que han creuat tant dirigents d'esquerres com de dretes.

El cas Montilla resulta més rellevant que d'altres perquè l'expresident de la Generalitat mantindrà l'oficina que li correspon pel càrrec exercit -tal com ha avançat eldiario.es-, tot i que renunciarà al sou institucional per cobrar un salari superior al sector privat. Assegura Montilla que no mesclarà activitats, perquè mai ho ha fet. El despatx i els tres assessors de l'expresident sufragats amb recursos públics tenen un cost anual de 400.000 euros. Les xifres es perceben com a més gruixudes -és inevitable- ara que a moltes llars escassegen ingressos per arribar a finals de mes.

La incompatibilitat, més enllà de la legalitat, és manifesta. També resulta desafortunat el moment escollit, recomanable com seria que en temps de dificultats els líders polítics -el que ho són i els que ho van ser- pensessin en servir a l'interès col·lectiu abans que garantir-se el propi. Alguns diran, fins i tot, que és la segona vegada que Montilla denigra la figura de la presidència de la Generalitat. La primera, quan va renunciar al rol institucional d'expresident per convertir-se en senador a les Corts. La segona, ara que intenta compaginar la promoció dels interessos privats d'una companyia amb relació sovintejada amb el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i els beneficis per haver ocupat la més alta responsabilitat pública a Catalunya.

El de Montilla és un mal exemple si ho analitzem en termes de pulcritud. D'això no n'hi ha cap dubte, perquè no li feia falta una pensió generosa. Ja la cobrava. Però centrem-nos en com emboira la cosa pública el salt continuat de dirigents al sector privat, un debat amb més recorregut. L'ombra de dubte que enfosqueix la política no és, precisament, la conseqüència més lesiva de les portes giratòries? Perquè és inevitable pensar en els interessos que persegueixen les companyies amb les incorporacions d'aquests dirigents -l'agenda de contactes, que és el mateix que l'accessibilitat a contractes públics-, de la mateixa manera que es generen sospites sobre quines prioritats van regir la gestió dels qui accedeixen a una remuneració suculenta quan s'apaga la carrera política.

Què deuen pensar avui els ciutadans de les Terres de l'Ebre quan veuen que el ministre d'Indústria que va catalogar el projecte Castor com a infraestructura urgent es converteix en conseller d'Enagás, firma implicada en una inversió que va generar nombroses pèrdues a les arques públiques? Tot i haver actuat amb correcció en el cas Castor, primer com a ministre i després com a president català -cap prova indica el contrari-, l'interrogant acompanya ara Montilla. És possible defensar l'interès general primer i l'interès particular després sense confondre beneficiaris? No caldria aplicar filtres d'incompatibilitat per blindar la política i trencar la inèrcia d'una portes que no deixen mai de girar?

Exercir amb professionalitat la política no significa el mateix que ser un professional del poder. Caldria no confondre's. Que de tant fer girar les paraules i diluir fronteres que haurien de ser compartiments més estancs no ens maregem ni perdem la noció del que és correcte.