La fiscalia del Tribunal Suprem investigarà el rei emèrit per possible blanqueig de diners i frau fiscal vinculats al projecte d'AVE de la Meca. Els fets es remunten al 2008 i l'exmonarca només pot ser imputat si es detecten il·legalitats amb posterioritat a la seva abdicació el 2014. El cas, però, dona moltes claus sobre la història recent d'Espanya. Ja és curiós que el nucli dur dels negocis a l'entorn de Joan Carles de Borbó se situin al desert del Golf Pèrsic, sota el reialme d'una de les darreres dinasties absolutistes del món.

Des de l'esclat del cas Nóos, a finals del 2011, la monarquia no guanya per escàndols. En el seu discurs de Nadal d'aquell any, Joan Carles I va dir allò que la justícia és "igual per a tots" mentre la Casa Reial apartava la parella d'Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó de les activitats oficials. Després vindria la retirada de la dignitat d'infanta. L'estratègia ha estat sempre la mateixa a la Zarzuela: deixar anar llast per preservar l'essencial, que és el tron i el poder que comporta. 

La caiguda de Botswana, on era de cacera amb la seva amiga Corinna zu Sayn-Wittgenstein, va ser el cant del cigne pel rei emèrit, que primer es va veure obligat a trencar amb ella per intentar salvar la corona, i després va abocar-se a una abdicació en contra de la seva voluntat. Va ser la concessió que els poders establerts van fer al moviment del 15-M en una Espanya agitada en el moment més dur de la crisi econòmica.

Però l'abdicació s'ha mostrat insuficient davant el devessall d'informacions que han anat esquitxant la figura del monarca emèrit, enmig de filtracions vinculades a l'expolicia Villarejo i acusacions d'una Corinna ferida amb el seu antic amic. El 2 de juny del 2019, Joan Carles anunciava la seva retirada de la vida institucional. Les darreres informacions sobre el compte suís van fer, en plena pandèmia, que li fos retirada l'assignació que rebia de la Casa Reial.        

Els Borbons són una dinastia molt resilient. Per foragitar-los del tron francès va ser necessària una Revolució que va sacsejar Europa i, tot i així, van tornar a regnar. I potser s'hi haguessin quedat si haguessin estat més astuts i no haguessin intentat reinstaurar la monarquia absoluta quaranta anys després de la Revolució Francesa. A Espanya, on es van instal·lar el 1714, han estat expulsats diverses vegades (el 1808, per Napoleó, el 1868, per Prim, i el 1931, per la República). Però sempre aconsegueixen tornar. 

Als Borbons no els tremola el pols quan han de prendre decisions despietades. Joan Carles va acceptar l'oferiment de Franco per ser-ne el successor al preu de trencar amb el seu pare. "O soc jo o ningú", li va dir a Joan de Borbó. Al final de la seva vida activa, ha de contemplar com el seu fill ha de deixar llast al preu de bandejar-lo sense manies. El que està en joc és més important i pot ser que Joan Carles sigui l'últim fusible.