Proximitat i distància. Les coordenades que utilitzem per empatitzar amb causes socials i polítiques configuren el nostre sentit de justícia. Causes llunyanes, per qüestions geogràfiques, ens poden semblar properes perquè colpegen la manera que tenim d'entendre la societat. A la vegada, lluites bregades al costat de casa poden captar tot el nostre interès o passar més desapercebudes, en funció del filtre que hi apliquem. Ens indignem, ens mobilitzem, aplaudim o exigim canvis en la mesura que considerem com a pròpia la lluita que ens interpel·la. Les decisions preses eduquen la nostra mirada política i social, i fixen la identitat com a ciutadà.

La reflexió ve a tomb ara que, en plena crisi sanitària, hem obert debats sobre els abusos policials i els límits de l'ús de la força. Hem pres posició aplicant els mateixos criteris de proximitat i distància, que no són exclusivament termes físics. Alguns casos els digerim per televisió i tenen vinculacions amb conductes racistes -l'assassinat de George Floyd als Estats Units o el d'Iliass Tahiri a Almeria, amb menys focus mediàtics- mentre d'altres casos venen dels jutjats i impacten en la credibilitat de les institucions més properes, les que ens governen de forma directa. D'exemples n'hi ha més dels que voldríem, des de les maniobres de l'anomenada policia patriòtica -tan patides a Catalunya i ara descobertes per part de la societat espanyola- fins a la condemna a Jordi Arasa.

La policia ha de vetllar per l'ordre sense vulnerar drets. Per això prenen rellevància conductes sancionades com les d'Arasa en el desallotjament de la plaça de Catalunya el 2011, ocupada pel moviment 15-M. D'aquell operatiu no se'n van derivar responsabilitats polítiques, però el cap dels grups antiavalots de Barcelona ja acumula dues condemnes. No és estrany, doncs, que en casos com el de l'inspector es requereixi una resposta de l'administració interpel·lada, el Govern de la Generalitat. De moment, sabem que la cúpula dels Mossos d'Esquadra canviarà el destí d'Arasa -l'apartarà del carrer, on actuen els antiavalots, però no del cos- mentre la sentència pot ser recorreguda. El que resulta preocupant és que hagi hagut de ser una decisió judicial la que hagi motivat els canvis mentre la conselleria d'Interior avalava l'ascens de l'inspector a l'estructura policial tot just el març passat, quan el judici ja estava vist per sentència.

La condemna a Arasa, que té la categoria d'auditoria sobre la conducta policial, és interpretada com una victòria pels col·lectius socials, una reacció lògica si constatem que la via judicial era l'únic camí que quedava a les víctimes per exigir responsabilitats. De la fotografia en podríem interioritzar dues reflexions més. La primera, que demanar correcció en l'actuació de la policia i assumir responsabilitats quan això no passa atorga credibilitat a les institucions. Si s'actua quan s'han lesionat drets es transmet anhel de salut democràtica. I, la segona, que la coherència obliga a ser exigents amb tots els abusos, els propis i els aliens, per ser creïbles en totes les demandes de pulcritud policial. El que dèiem, proximitat i distància, pensant en la justícia.