La confluència de crisi econòmica, desigualtat i tensió social forma un còctel de gestió difícil que treu sempre el pitjor de tota societat. Estem encara impactats per l'onada de protestes als Estats Units després d'un seguit d'episodis de violència contra membres de la comunitat negra, protagonitzats per policies o per civils blancs armats. Els fets de Minneapolis, amb la mort de George Floyd en custòdia policial -en els darrers dies ha esclatat un altre cas a Atlanta-, ha encès totes les alarmes als Estats Units, que viu una situació de greu crispació en plena crisi pandèmica.

Sortosament, la societat catalana té poc en comú en aquest sentit amb el que es viu en molts estats dels EUA. Però com tota comunitat complexa del nostre entorn, presenta els mateixos riscos socials i requereix de les mateixes cures -sanitàries, però també econòmiques i polítiques- per superar els embats.  

En pocs dies, hem assistit a la sentència contra el cap de l'Àrea de Recursos Operatius (ARRO) pel desallotjament de l'acampada del 15-M a la plaça de Catalunya, a un incident protagonitzat per sis mossos d'esquadra a Sant Feliu Sasserra, al Bages, el gener del 2019, en el transcurs d'un desallotjament, i en què es van proferir expressions racistes, i a incidents a Premià de Mar per part d'un grup de persones que pretenien desallotjar un pis ocupat per joves immigrants als qui s'acusava de cometre robatoris, fets que venen després de setmanes de creixent tensió social.

Es tracta de casos diferents, però que mostren esquerdes en la cohesió social, que és el que cal preservar. El Govern s'ha compromès a depurar responsabilitats per l'actuació dels mossos a Sant Feliu Sasserra, que ha considerat impròpia d'una policia democràtica, i el cap del cos, Eduard Sallent, s'ha adreçat per carta a tots els integrants de la policia condemnat tota actitud racista de manera molt nítida. 

La crisi pandèmica ens ha posat davant del mirall. La societat catalana no és ni millor ni pitjor que les del seu entorn. És simplement (i només en part) diferent, i comparteix amb la resta els mateixos problemes de fons. També, per tant, les mateixes amenaces que ha d'afrontar tota societat oberta. Creure que estem blindats contra la xenofòbia o la intolerància seria ridícul. No és la inexistència de brots de racisme o d'excessos policials el que ens caracteritzarà com a societat sinó la capacitat de les institucions i els agents comunitaris per donar-hi una resposta clara.