Unitat. Se la receptaven mútuament aquest dimecres els socis del Govern al Parlament, en una sessió carregada d'escenificació, perquè la relació és de desconfiança, com es demostra de forma gairebé diària. ERC, per boca de Sergi Sabrià, reclamava a Quim Torra traçar un "camí conjunt" en la recta final del mandat, condicionat per la decisió del Suprem sobre la seva inhabilitació. El president li responia que ell mai he renegat del recorregut unitari i que continua defensant el que va plantejar el 17 d'octubre, tornar a exercir l'autodeterminació en aquesta legislatura, tot i no sentir-se acompanyat. Aquella proposta de referèndum -que va sorprendre tant ERC com els mateixos consellers i diputats de JxCat- ha tornat a ressonar al Parlament, tot i que no se li atorga cap recorregut perquè repetida avui sembla extemporània. L'episodi il·lustra com, sota la capa de vernís de les apel·lacions a actuar conjuntament, hi supura una pugna permanent, impossible de dissimular.

Unitat. Però l'única estratègia compartida per les principals formacions de l'independentisme és la del desgast. La dinàmica preelectoral no ha desaparegut ni en plena pandèmia, fins al punt que els socis s'envien constantment retrets en públic, ja sigui per la gestió de les residències, els vots al Congrés per les pròrrogues de l'estat d'alarma o la manera de pilotar els Mossos d'Esquadra. La unitat ha deixat de ser una acció de suma per convertir-se en un element d'erosió, també a l'hora de fixar posició sobre procediments judicials. Potser el cas més paradigmàtic és el debat obert -i no resolt- sobre la votació del suplicatori que afecta Laura Borràs. El cas de fraccionament de contractes ha derivat en l'enèsima prova de foc sobre el compromís amb la sobirania, per bé que la matèria investigada no té res a veure amb el procés. La investigada és Borràs, però sota l'escrutini públic s'hi ha acabat posant ERC i la CUP com a suposats còmplices de la repressió judicial. En cada decisió hi ha una batalla. En cada discurs, també en la recent efemèride de celebració del pujolisme, hi ha una invectiva preparada per lesionar el soci, que també és adversari.

Unitat. La proclama es tornarà a conjugar quan arribin les eleccions, però mentrestant continuarà actuant un Govern que en realitat són dos, perquè no existeix un projecte compartit. No és un problema d'accents diferents, és de convivència. Si només hi hagués un executiu, Torra hauria fet ús de les atribucions com a president per fer rodar caps per la gestió millorable de les residències, Pere Aragonès cridaria a consultes la consellera Meritxell Budó per evitar disfuncions en el missatge quan es parla de pressupostos i els socis determinarien què és admissible i què no als Mossos. Tot, de portes endins. Ni les estratègies conflueixen -al Congrés és ben visible- ni els espais compartits fora del Govern serveixen per polir relacions. El Consell per la República està en mans de Carles Puigdemont -com es va veure a finals de febrer a Perpinyà, amb absències d'ERC i la CUP, i l'arraconament de la direcció del PDECat- i l'expresident ja dissenya un front electoral més enllà de les sigles pròpies per als nous comicis.

Unitat. La que tant costa de teixir a l'espai de JxCat, que continua sense resoldre la reordenació pendent. L'actiu electoral és i serà Puigdemont -per bé que caldrà un candidat efectiu- i aquest ascendent permet que des de Waterloo es marqui tant el tempo de la negociació com les concrecions de la proposta. La incertesa de sigles no acabarà fins que Puigdemont no mogui fitxa de manera definitiva. Mentrestant, el PDECat insisteix que no es dissoldrà com voldria la Crida, a Lledoners es formulen propostes que no estan necessàriament en sintonia amb l'expresident i els aspirants es mouen per estar ben col·locats a la fotografia final. És tal l'atomització de posicions que ja no sorprèn que, en nom de JxCat, es demanin responsabilitats a un conseller propi com Miquel Buch, ara ferit en públic quan es perfila per tenir un paper protagonista en el futur de la formació. Danys col·laterals de la maregassa interna.

Unitat. L'objectiu de la independència és l'únic element de consens. Els camins per arribar-hi no són compartits, malgrat la feina d'argamassa d'Òmnium, aïllat de les turbulències que sí que s'han percebut en el procés d'elecció de l'ANC. Sense horitzó concloent per desplegar la plena sobirania -ara sabem que la tardor del 2017 no va ser un punt d'arribada sinó una estació del trajecte-, la batalla dels partits es concentra en el lideratge, que també vol dir poder. ERC creu que aquest cop té a tocar la presidència de la Generalitat per obrir un nou cicle i JxCat no està disposat a perdre-la, aspiracions legítimes però que tenen ressonància en les relacions ara que no hi ha un calendari clar en el qual transitar. Les receptes són diferents i cadascú branda la seva com la més sòlida per transitar cap a l'estat propi. Cap ha aconseguit dotar-se, de moment, de la força suficient per deixar enrere la realitat autonòmica.

Unitat. La paraula més gastada per l'independentisme, que de tant utilitzar-la n'ha buidat el contingut fins a desfigurar-la.