L'estratègia d'oposició del PP ha donat una nova mostra de la crispació instal·lada en la política espanyola. La ministra portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, ha acusat aquest dimarts, després del consell de ministres, els de Pablo Casado d'haver-se llançat a una campanya a les institucions europees contra la imatge de l'estat per impedir l'accés d'Espanya als fons europeus.

Si es fa l'excepció dels Estats Units, on la figura de l'actual president ha polaritzat la societat nord-americana fins a límits insospitats fa pocs anys, no hi ha cap país de l'entorn democràtic amb una oposició tan radicalitzada com l'espanyola. Ni tan sols en estats ben propers, on l'extrema dreta és una força alternativa al govern com a França, amb Marine Le Pen, o a Itàlia amb el populisme de Matteo Salvini, el discurs de la dreta opositora és tan agressiu i deslegitimador. 

En la línia escollida per Pablo Casado hi influeix la petjada que l'expresident José María Aznar i la FAES han deixat en el lideratge del PP; el pes que exerceix sobre Génova el bloc polític-mediàtic afincat a Madrid; i la pressió que efectua Vox, vist sempre amb una barreja d'amenaça i atracció pel nucli dirigent de Casado. El líder del PP es mou des de l'inici de la pandèmia entre el discurs demagògic i les concessions a la moderació que periòdicament li reclamen alguns barons amb poder. 

Però Casado no acaba de trobar una línia pròpia. Entre una oposició conservadora de sentit comú i la crida de la "fúria espanyola", el president del PP sempre es queda a mig camí. La major prova de la manca d'un discurs amb entitat la dona la creixent distància que expressen els cercles empresarials respecte del discurs de la dreta política al Congrés. Les simpaties amb què des de la CEOE s'observen els darrers moviments d'Inés Arrimadas indica l'escepticisme envers Casado. 

El to incendiari de l'oposició espanyola, que desitjaria l'enrunament no només del govern sinó del mateix Estat, per recollir després el poder, demostra també la manca de sentit polític per part de la classe dirigent del PP. Només cal pensar en com actuarien si, estant al govern, es trobessin amb una oposició com la que ells fan. La manca de sentit d'estat de la dreta espanyola és un greu problema -un altre- que fa inviable l'escenari d'un projecte reformista d'Espanya que pogués ser compartit.