Escrivíem a finals de febrer, pocs dies després que se celebrés la primera reunió de la taula de diàleg i abans de l'acte d'escenificació messiànica de Carles Puigdemont a Perpinyà, que l'espai de negociació entre governs només tindria recorregut quan hi hagués un nou executiu a la Generalitat. D'aquell contacte inicial a la Moncloa en destacàvem la importància de la fotografia -que partia del reconeixement de l'existència d'un "conflicte polític", una afirmació gens menor- però advertíem que la lluita de partits s'havia filtrat al fòrum de diàleg amb l'Estat, fins al punt que no quedava clar si la Generalitat hi feia acte de presència amb una delegació o amb dues. Quatre mesos després i, tot i l'efecte d'una pandèmia que ho alterat gairebé tot, aquella descripció no perd consistència. De fet, és radicalment precisa, també sobrerament útil per explicar com es presenta la segona reunió entre governs, prevista per aquest juliol, si res ho estronca.

La taula de diàleg, un compromís arrencat per ERC com a principal contrapartida a la investidura de Pedro Sánchez i observada amb recel des de Junts per Catalunya (JxCat), concentra l'expectativa del fracàs que domina la política catalana. Deia Francesc Marc Álvaro en l'arrencada d'aquest 2020, una data que ara sembla llunyana, que la propera campanya electoral a Catalunya tindria com a eix l'èxit o el fracàs del diàleg. El coronavirus hi ha introduït més elements i la crisi econòmica hi afegirà incertesa, però les dues grans formacions de l'independentisme, que es preparen per la pugna que deixarà enrere la legislatura de la restitució, construiran relat a partir d'un estratègia que té com a principal concreció la mesa de negociació entre governs, ja sigui per defensar-la o negar-la. La via pragmàtica d'ERC enfront la denúncia permanent de l'engany de l'Estat que formula JxCat, embrancada en un procés de refundació que deixarà esgarrinxades i, en el pitjor dels casos, un espai fracturat.

El clima preelectoral a Catalunya, que alimenta la discrepància partidista, és precisament el principal incentiu que té Sánchez per convocar la segona reunió de la taula de diàleg. La fotografia li sortirà barata, tant a Barcelona com a Madrid. A Barcelona, perquè tothom és conscient que a curt termini no s'esperen acords entre l'Estat i la Generalitat, properes com són les eleccions i manifesta com és la distància estratègica entre socis. No hi haurà avenços en la negociació fins que a Palau no hi hagi un nou president amb un nou executiu, realitat poc beneficiosa per a ERC i útil per JxCat, per la dificultat de defensar els resultats del pragmatisme. A la vegada, Sánchez no ha de patir pel exabruptes que escolti al Congrés. Ciutadans pot fer soroll, però passi el que passi, els d'Inés Arrimadas voldran protagonisme per negociar els pressupostos generals de l'Estat. Que la taula de diàleg es torni a reunir no serà un escull insalvable per negociar els comptes.

La negociació entre governs, doncs, no decaurà. Ara bé, la taula de diàleg és avui un espai de trajecte congelat. Ho sap ERC, que veu la mesa de negociació com un punt de partida però també és conscient de la dificultat d'objectivar-ne el rendiment. De l'esterilitat del curt termini en traurà profit JxCat en el camí cap a les urnes, amb un Carles Puigdemont que orienta el discurs des del Consell per la República, eina que havia de projectar la causa independentista i que s'ha convertit en el laboratori d'idees del president ara que madura un nou partit llimat d'ancoratges convergents. Qui transmeti més credibilitat en el missatge camí de la tardor s'imposarà en la partida. Serviran els lideratges, però també les idees per avançar.

La setmana que ve farà 1.000 dies que la política catalana està empresonada. Les condemnes desproporcionades no han dinamitat la negociació amb l'Estat. L'han condicionada, però no l'han impedida. El que la fa feixuga és la pugna persistent que, de moment, ha convertit la taula de diàleg en un saldo.