La crisi pandèmica ha posat en evidència molts trets de l'anomenada Espanya de les autonomies i de la pervivència dels tics centralistes en l'estat espanyol. La gestió centralitzada ha deixat a la intempèrie mancances greus en el funcionament d'un Estat que es presenta com "el més descentralitzat d'Europa". Només cal recordar que la conferència de presidents només s'havia reunit dues vegades els darrers deu anys i això no ha ajudat a una major fluïdesa entre el poder central i els autonòmics. Per no parlar de la nul·la capacitat d'incidència de les comunitats en la legislació aprovada contra la pandèmia.

La Generalitat ha recuperat el control de la gestió de la crisi sanitària, però això no ha eliminat el principal risc, d'altra banda previsible, del procés de la desescalada, que és trobar el punt exacte entre un procés de desconfinament massa lent, que pot dificultar una represa econòmica el més ràpid possible, i un altre de massa ràpid que faciliti un nou rebrot. 

En algun cas, hem vist com canviaven les tornes i s'intercanviaven els papers. Les crítiques sobre les mesures adoptades han vingut ara de l'administració de l'Estat contra la Generalitat. Fernando Simón, coordinador del Centre d'Alertes i Emergències Sanitàries, ha afirmat que el tancament perimetral del Segrià s'havia d'haver decidit abans. 

Divendres passat, el Govern va descartar el tancament perimetral. Dissabte al matí, la situació es va precipitar i es va decidir fer-lo efectiu. Aquest dimarts, el Govern ha contestat Simón, assegurant que les decisions preses sobre Lleida han estat les correctes i seguint sempre els criteris dels epidemiòlegs.     

De la Renània alemanya a la ciutat australiana de Melbourne, passant per Corea del Sud, en molts llocs han aparegut nous brots i s'han hagut de decidir nous confinaments locals. Alguns d'aquests casos s'han produït en països han tingut una resposta considerada eficaç contra la pandèmia. En el nostre cas, la recuperació de les competències de la Generalitat per gestionar la crisi ha mostrat que l'assaig-error continua sent, a tot arreu, el camí inevitable per encarar aquesta crisi, independentment de quin executiu o administració l'entomi.