Amb la veu ronca de sempre, Fernando Simón va comunicar el 2 de juliol que la Generalitat estudiava un confinament selectiu a la regió sanitària de Lleida, atès l'increment de casos detectats. El Govern feia dies que havia recuperat les competències arrabassades per l'estat d'alarma, però des de la Generalitat no s'havia emès cap missatge de mesures restrictives de mobilitat. Simón encara parlava en roda de premsa a Madrid quan alts càrrecs de la Generalitat s'afanyaven a posar en dubte, en privat, la validesa de la informació transmesa pel portaveu sanitari de la Moncloa. Dos dies més tard, dissabte al matí i amb inquietud creixent, Quim Torra i els seus consellers compareixien per decretar el confinament perimetral del Segrià. I, aquest diumenge, quan havien passat deu dies de l'anunci sense confirmació de Simón, s'enduria el confinament de Lleida i set municipis de la comarca, discutit per la Fiscalia i la jutge de guàrdia. Aquesta és la narració precisa dels fets.

La Generalitat va tenir pressa al juny per sortir de la desescalada gradual marcada pel govern espanyol. Amb l'objectiu lògic de recuperar el control del territori -durant l'estat d'alarma la Moncloa va comunicar les decisions, però no les va debatre-, el Govern va reclamar accelerar els salts de fase. I, quan va tenir el timó de la gestió, fins i tot va recórrer a la nomenclatura pròpia per distanciar-se del concepte de "nova normalitat" repetit per Pedro Sánchez. "Etapa de represa", se'n va dir del retorn a l'activitat. La política també és relat.

Torra i els seus consellers -d'ERC i de JxCat- van repetir que, en endavant, es prendrien les decisions oportunes, fins i tot les més doloroses, sempre que els experts ho reclamessin. Resulta, però, que fins ara no ha quedat del tot clar si s'actuava de forma consensuada ni si s'escoltaven els mateixos experts. Oriol Mitjà va tenir un pas fugaç com a assessor presidencial en matèria de desconfinament, però el seu Twitter continua tenint predicament, i la conselleria de Salut tot just va presentar la setmana passada Jacobo Mendioroz com a responsable de gestió de la Covid-19 mentre l'Agència de Salut Pública continua sense substituir Joan Guix a la direcció.

En els tres mesos de competències manllevades, el Govern va insistir que l'Estat anava a remolc de les decisions de la Generalitat i que calia retornar les competències a Catalunya per gestionar amb més celeritat. La petició, sobradament legítima, estava fonamentada: l'expertesa en la compra de material sanitari la tenien les autonomies i el coneixement del territori, estructurat en regions sanitàries, també convidava a confiar en l'administració més propera, que sol ser la més quirúrgica en la reacció. La Generalitat sabia administrar-se. Podia i havia d'administrar-se, una capacitat de decisió guanyada en anys laboriosos de traspassos.

De tanta vehemència en el missatge, però, fora i dins de Palau es va cometre la temeritat de pronosticar que el balanç de la pandèmia hauria estat menys lesiu amb un estat propi. La temeritat no era voler un estat propi -comptar amb més i millors eines és, al cap i a la fi, un acte de pragmatisme polític- sinó donar per fet que no es cometrien bona part dels mateixos errors detectats al març. I ha arribat l'estiu i la preocupació augmenta, perquè es constaten avui els perills que es pronosticaven per la tardor. La seguretat que es transmetia en les conferències de presidents i es verbalitzava en les rodes de premsa durant l'estat d'alarma s'ha traduït en dubtes quan ha tocat actuar per compte propi.

La gestió dels brots del Segrià posa totes les administracions davant el mirall. Totes. La de l'Estat, per no moure fitxa en les competències d'estrangeria, necessari com era vehicular una resposta legal i social àgil a la situació compromesa dels temporers. I també la de la Generalitat, que s'havia postulat com la més eficient tot i no tenir els deures fets. No hi havia els recursos necessaris per rastrejar contactes de positius -tal com ha certificat la mateixa cap d'epidemiologia de l'Hospital Vall d'Hebron-; l'entesa entre els efectius de salut pública i l'atenció primària no era suficient; no s'han fet tests de forma massiva; el control sobre el camp, les indústries agroalimentàries i els temporers via inspeccions de treball presentava carències tot i haver-se estudiat des de l'abril; i la capacitat de reacció del Govern ha continuat afectada per la descoordinació entre socis.

Existeix el dubte raonable que l'executiu ho tingués tot a punt, de la mateixa manera que les competències de la Generalitat sempre estan en qüestió, sigui per decisions polítiques o resolucions judicials. L'obstinació de la Fiscalia per negar al Govern la capacitat per decidir confinaments i la celeritat de la justícia per atendre aquests requeriments indica fins a quin punt plou sobre mullat. El sentit comú diu que són les autoritats sanitàries i no les judicials les més capacitades per prendre decisions d'urgència si del que es tracta és de procurar per la salut dels ciutadans. No es pot actuar amb improvisació, però el veto a un confinament no pot dependre de la jutge de guàrdia ni l'estat d'alarma és l'únic instrument per limitar la mobilitat, per molt que al govern espanyol es brandi com a solució última per als pròxims mesos si hi ha rebrots. No ha desaparegut cap amenaça, tampoc la del virus. Estiguem preparats per tot. Estiguem tots preparats.