L'acord sobre el pla de recuperació econòmica en la cimera del Consell Europeu ha estat el primer gran pacte assolit a la UE des del Tractat de Maastricht del 1993. S'ha de valorar i tindrà una transcendència històrica que deixarà pòsit en tots els àmbits. Suposa una resposta ambiciosa a les urgències d'una crisi que ha deixat potes enlaire les economies dels països del sud, però és sobretot un gest de lideratge que diu al món que Europa no es pot obviar.   

La cimera de Brussel·les ha inclòs els ingredients habituals en els processos de decisió comunitaris. Els equilibris s'imposen, ningú surt del tot bandejat. El paquet de 750.000 milions previst no queda establert tal com es preveia inicialment des de Berlín i París. Els 500.000 milions destinats a transferències queden reduïts a 390.000 i uns altres 360.000 aniran a crèdits. 

Aquest cop, però, els caps d'estat i de govern no s'han limitat a sortir del pas. A les grans cancelleries han estat conscients que es tractava d'un moment crucial. D'haver-se produït un bloqueig, Europa entrava en una crisi complicada, amb els altres actors internacionals (els EUA de Trump, la Rússia de Putin, la Xina i fins a Turquia) molt pendents de la possible feblesa del mercat únic.     

El pla consensuat també ha assenyalat altra vegada la preeminència dels estats en la presa de grans decisions. La Comissió Europea ja pot fer les seves propostes, però al capdavall són els estats els que regeixen la Unió. Els petits nòrdics han dit la seva i han demostrat habilitat per escombrar cap a casa i fer-se valer. Però, a grans trets, han hagut d'empassar-se la mutualització del deute. 

L'estat espanyol rebrà 140.000 milions d'euros, dels quals 72.700 seran via transferència. Serà interessant veure ara si "l'estat més descentralitzat del món" dona cabuda a les comunitats autònomes a l'hora de gestionar el fons. En tot cas, des de la UE es lligarà curt a Madrid, que haurà de ser rigorosa en l'administració dels diners.   

Els líders europeus han fet un pas important contra la incertesa, un enemic intangible que podia acabar amb el projecte comunitari. La UE, sota l'autoritat dels estats, ha establert unes regles del joc a les quals s'hauran de sotmetre tots els actors, amb Espanya en primer lloc. I això no pot ser dolent del tot en cap cas.