"Si no sabien per què guanyàvem, com sabran per què perdem". Johan Cruyff, autor d'aquesta i moltes altres frases d'una lògica tan simple com irrebatible, va ser sempre un avançat al seu temps, fins al punt que va modernitzar dos cops el futbol, a la gespa i la banqueta. Els atributs que el van fer un pioner també li permetien detectar el talent tan ràpid com percebia la mediocritat. Cruyff no va necessitar gaire temps per comprovar que el Barça de Rosell, que també era el de Bartomeu, encetava una etapa de rancor, vehiculada en la deconstrucció del que havien fabricat Laporta i Begiristain als despatxos, i Guardiola al camp. Ja sabem que, amb rancor, és més fàcil enderrocar que crear. Cruyff, com dèiem, ho va veure ràpid i va tornar la insígnia de president d'honor del club. Aquest juliol va fer deu anys d'aquell gest de visionari, un avís per a navegants. El 14 sempre va ser el més llest de la classe, capaç d'universalitzar des del 1988 l'orgull ferit de somiar en blaugrana.

Aquesta setmana s'ha completat l'obra que va iniciar Rosell. L'enderroc del que havia estat el Barça l'ha culminat l'hereu de qui va abraçar el neonuñisme per oposició al cruyffisme. L'actitud caïnita, que durant tants anys va corcar el club, va reaparèixer en l'epíleg del millor lustre de la història blaugrana, quan Guardiola havia sublimat la idea de Cruyff amb l'equip que ho va guanyar tot, un llegat del qual n'ha tret profit Bartomeu per inèrcia. No l'ha sabut ni l'ha volgut conservar. Messi és la icona de l'etapa d'esplendor, el talent més gran de tots, reservori d'una manera genuïna d'entendre el futbol. I el més gran -633 gols, 34 títols i sis Pilotes d'Or- s'ha cansat del Barça de Bartomeu, perquè el de Bartomeu ja no és el Barça que va fer feliç Messi. Ni guanya, que és el que obsessiona el 10, ni té projecte.  

No és causalitat que Messi hagi dit prou just quan al club ja no hi queda rastre de tot aquell llegat. Per molt que el fitxatge de Koeman serveixi de màrqueting a la directiva per fer veure que es manté un fil de connexió amb les essències, el Barça fa temps que ha renegat del seu ADN. En un club pilotat només pel president, amb entrenadors i secretaris tècnics que venen i van -el de menys és quina idea futbolística defensin-, del model només en queden reminiscències mentre la Masia ha quedat en l'oblit quan no és objecte de mercadeig. Pel planter hi transiten fitxatges estrangers de qualitat discutible per al primer equip mentre es regala talent format durant anys. Al món es predica el valor d'una manera de fer que a casa no es practica. Fins i tot Messi va haver de recordar a la directiva que l'aposta pel planter acostuma a ser rendible, confiança que agrairien Riqui Puig i Ansu Fati. Però l'astre s'ha cansat d'enviar senyals d'alerta.

Bartomeu va ser el president que va acceptar que el club fos condemnat per frau fiscal per primer cop a la història, també va ser el president que va permetre que el Barça jugués en plena repressió policial a l'1-O i ara serà el president que va fer marxar Messi. Més enllà de la degradació institucional del club, ser el culpable d'expulsar el millor de jugador de la història et converteix en el pitjor president de la història. Lògica cruyffista.

Messi s'ha cansat de comprovar, any enrere any, que amb Bartomeu i la seva junta, el club debilita l'equip. Per això, en l'ocàs de la carrera, no ha vist llum al Camp Nou i ha cregut que s'havia de posar en mans de qui millor el va entendre, Guardiola. El que hauria de preocupar la massa social del Barça és que els dos emblemes de la seva etapa més brillant s'hagin de trobar lluny de Catalunya per continuar guanyant, per molt que els anys que van compartir al vestidor els desgastés a tots dos. Alguna responsabilitat en deuen tenir de tot plegat els qui ocupaven la llotja. La idea del Barça que va enamorar més els culers situarà la seu de l'exili a Manchester. Pelegrinatge obligat.

I quina és la resposta davant del declivi? Assenyalar Messi com el culpable, com l'egoista, com el motor únic del despropòsit. El manual nuñista -Bíblia de la vulgaritat- està ple de fórmules per responsabilitzar el futbolista mentre el president esquiva els esquitxos de porqueria i continua prenent decisions. L'última maniobra de Bartomeu per traslladar la pressió ha estat presentar-se com el màrtir que accedeix a dimitir per evitar la fuga de l'argentí, moviment pensat per salvar-se de la crema en temps de descompte i reescriure la història. Que el president necessiti filtrar-ho a la premsa en lloc de parlar-ne directament amb el jugador demostra la magnitud de la ferida entre la junta i el vestidor. Quina paradoxa: l'adeu de Messi podria permetre a Bartomeu i els seus directius resoldre el seu principal maldecap d'aquí al març, quadrar els comptes i no haver de patir pel seu patrimoni. Això sí que són interessos personals.

El Barça ha encadenat decisions que l'han retornat a la grisor. La grisor de quan es deixava escapar el talent perquè no hi havia rumb i la caixa era buida. La grisor de constatar que sobreviuen els que no hi entenen de futbol. La grisor, en definitiva, de perdre el sentit comú. Perquè el sentit comú diu que entre Messi i Bartomeu no hi hauria d'haver cap dubte. Però avui al Barça no es lluita per excel·lir sinó per sobreviure. Encara no ha marxat i Messi ja genera nostàlgia. Amb agraïment en el comiat, l'última alegria que se li podria reclamar a l'argentí és que la tempesta pel seu adeu arrasés amb els continuadors del manual nuñista després d'una dècada d'harakiri.