El president Carles Puigdemont es va referir recentment a la necessitat d'una estratègia de combat contra l'Estat encunyant l'expressió "confrontació intel·ligent". El concepte és sucós. Aquest dimecres, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, deia en unes declaracions a Europa Press que respectava la idea però que, en aquests moments, una confrontació oberta amb el poder de l'Estat equivalia a perdre. 

Des dels moments àlgids del procés, si una característica ha tingut la dirigència sobiranista ha estat l'afany d'explicitar les seves estratègies, una necessitat forta per anunciar a bombo i plateret allò que es volia fer. I guarnint-ho, sempre que es podia, amb afirmacions que, a vegades, semblaven destinades a donar confort als seguidors més que a assolir una eficàcia concreta en el torcebraç amb el poder central. Només cal recordar el "serem astuts" del president Mas, una manera molt estranya d'anunciar l'embat amb un adversari tan potent.

És important ser astut, sobretot quan t'has de batre amb un competidor que una altra cosa no tindrà, però astúcia en té molta. Però potser no cal dir-ho. Apel·lar a la confrontació intel·ligent té sempre els seus riscos. Poses fàcil als contradictors que furguin en la possible contradicció, vistos els girs donats per bona part dels líders independentistes. En tot cas, les grans confrontacions no s'anuncien, es produeixen. 

Al procés li han agradat molt les grans paraules. Segurament, s'han posat negre sobre blanc molts documents i plans estratègics, elaborats per experts i acadèmics nostrats. Ha fallat l'execució. El processisme, de fet, ha estat això, substituir la dificultat d'avançar en terreny sòlid amb afirmacions voluntaristes. 

És important repassar la història contemporània de Catalunya i rellegir els millors talents. Com el Vicens Vives: "Generalment, hem dit prou en el pitjor moment, quan la conjuntura ens era desfavorable, quan havia passat el moment dolç de la nostra força i de la nostra raó". No sabrem mai si era molt dolç l'octubre del 2017, segurament no gaire. Però el cert és que s'havia arribat a un punt de gran càrrega política. I quan encara no sabíem la força dels "altres" dins mateix a Catalunya. El que en aquell moment no es va fer serà viable en un futur que veurem. Però voler-ho reviure ara sense repensar moltes coses pot ser un simple exercici retòric. 

De confrontacions intel·ligents, potser millor no parlar-ne. I si de debò es pretén liderar batalles amb intel·ligència, fora bo començar evitant l'atracció mòrbida pel xoc amb els propers, una actitud que troba exemples en totes les sigles en disputa i que només pot generar burles a Madrid. L'independentisme perd empenta si decau en una confrontació interna, aquesta sí que ben poc intel·ligent.