En 24 hores, la justícia espanyola ha protagonitzat dues sentències que són un mirall del moment que viu la democràcia espanyola. Dilluns, el Tribunal Suprem va apartar el president de la Generalitat del seu alt càrrec arran d'un acte de desobediència a la Junta Electoral Central per no treure una pancarta. Aquest dimarts, l'Audiència Nacional ha absolt l'exvicepresident del govern espanyol Rodrigo Rato i 33 consellers més de Bankia de delictes com estafa als inversors i falsedat comptable en el cas de la sortida a borsa de l'entitat financera. 

Quan dues sentències judicials de tanta transcendència -tot i que emeses per tribunals diferents- es fan públiques amb molt poques hores de diferència, és clar que es vol trametre algun missatge a la societat. I en aquest cas no pot ser més clar: des del poder judicial s'explicita qui té el poder.  

En els inicis de la Transició, les forces armades es van convertir en un feu dels sectors més involucionistes. Tenia lògica. L'evolució cap a la democràcia va començar quan estaven encara en actiu els combatents del bàndol franquista. Molts capitans generals havien estat a les ordres directes del dictador, sent joves oficials o voluntaris. En un règim basat en els valors de la "victòria", l'exèrcit era el guardià de les essències.

Va caldre temps i habilitat perquè la cúpula militar fos renovada. Però l'anomenat "soroll de sabres" va ser un dels protagonistes d'aquells anys i es va fer sentir fins a mitjan dels vuitanta. Hi va haver ensurts seriosos -amb el 23-F inclòs- i pressions que van fer perillar el canvi polític. Però la base del discurs dels sectors dominants ja no pot ser la nostàlgia de la "paz de Franco". Els privilegis a preservar han de tenir una base "civil" i s'han de protegir amb la llei a la ma. 

Després de rebutjar la Constitució o resistir-se a alguns dels seus apartats, com el model autonòmic, la dreta va canviar d'estratègia. El búnquer espanyol va optar per blindar la Constitució, apoderar-se de la seva interpretació i aconseguir el control del poder judicial i del TC. A això s'han abocat sense escrúpols des de fa anys, en una operació que va ser iniciada per l'exministre Federico Trillo. No han dubtat a arribar al bloqueig de les renovacions dels òrgans rectors, com és el CGPJ, determinant per l'hegemonia a les sales del Suprem, especialment la segona, la penal, la que jutja els aforats. 

És així com un nucli de magistrats, forts al Constitucional, al Suprem i a l'Audiència Nacional, s'han convertit en els nous tinents generals dels anys de la Transició. Són ells els que personifiquen els poders fàctics, com s'anomenaven els anys setanta i vuitanta els capitans generals de les diverses regions militars.

Espanya no és Turquia, encara. Però resta lluny dels països amb democràcia consolidada. És un país en vies de desenvolupament democràtic. En cap democràcia europea avançada és imaginable un cas de corrupció com Gürtel, que ha esquitxat el PP sense conseqüències judicials immediates, amb un rei emèrit fugit, un altre que sembla en actitud conspirativa i el president d'un país com Catalunya inhabilitat per una pancarta. Avui, el poder judicial és un refugi de la dreta més recalcitrant, com explicava el constitucionalista Joaquín Urías en una entrevista en aquest diari. 

Dels esdeveniments d'aquests dies ja sabem una cosa més: serà impossible un canvi democràtic de fons a l'estat espanyol -i això inclou qualsevol modificació de l'estructura territorial- sense una renovació profunda del poder judicial i del TC, convertits a la pràctica en un estat dins del mateix estat. Un poder fàctic tan potent que, fins i tot, pot fer trontollar el mateix govern.