"Encertar l'adjectivació és difícil perquè implica haver-se fet càrrec d'un complex molt vast". La frase servia a Josep Pla per descriure, a les pàgines d'Homenots, els progressos en el món editorial de Jaume Vicens Vives, que els anys van convertir en un dels noms propis del país, malgrat la mort prematura. La certesa descrita per Pla sobre la dificultat de l'adjectivació si aquesta pretén ser quirúrgica pren encara més sentit quan l'objecte del retrat és un president que s'acomiada. Per esquivar els obstacles que advertia l'escriptor, comencem pel que genera consens: la bonhomia de Quim Torra, que el desposseeix d'una arma massa comuna a la política, el cinisme. Torra és un president que ha dit i fet el que creia com a ciutadà, per molt que el cregués, en ocasions, no fos el que convingués als que l'envoltaven ni comptés amb la comprensió de socis i adversaris.

En el comportament del 131è president de la Generalitat no s'hi endevina mentida, en tot cas la conducta peca d'imprudència, gens sorprenent si es tracta d'algú que va arribar a Palau per la via de l'activisme, convençut com estava de la viabilitat d'un camí accelerat cap a la independència. Torra sempre va confiar en repetir el pols a l'Estat en la legislatura que va succeir a la declaració fallida del 27 d'octubre, resolta amb presó i exili. Per això va acceptar formar part de les llistes de Carles Puigdemont, després d'un trajectòria en el món associatiu que el va impulsar a espais de decisió de sobiranisme civil. I per les mateixes conviccions no va poder reprimir, en els primers passos com a president, els missatges de complicitat amb qui tenia la mateixa pressa que ell, cap de tant expressiu com el dedicat als CDR en el primer aniversari de l'1 d'octubre.

Però Torra ja havia començat a dubtar. L'abrupte recorregut fins a la seva tria -amb les eleccions no consumades del mateix Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull- l'havien fet conscient de la convivència complexa amb els partits i del moment turbulent del procés. Més que la legislatura de la restitució, per tornar-ho a intentar, el president efectiu va començar a percebre que aquest seria un mandat de transició. Va ser quan més dubtava com a diputat que li va arribar l'encàrrec inesperat de Waterloo, que el volia a Palau com a timoner. En el discurs d'investidura ja va deixar clar que no es presentava com a capità, només com a timoner. L'escena va accentuar la percepció de provisionalitat, també d'interinatge, que no ha desaparegut fins a la seva inhabilitació.

El cop de realitat que va entomar a Palau el va fer sabedor de les limitacions que imposaven les discrepàncies que corcaven l'independentisme. Més que en fase d'acceleració, el procés s'havia situat en una etapa d'estancament. Mentre ERC practicava el gir pragmàtic i Puigdemont reivindicava l'exili com a mascaró de proa de la confrontació, Torra va recórrer al simbolisme, l'única alternativa que li quedava per transmetre el que sentia. El Torra activista, més sol i no sempre alineat amb Waterloo, va condicionar el Torra president. No és estrany, doncs, que anunciés al Parlament, tres dies després de la sentència del Suprem sobre l'1-O, el compromís d'exercir l'autodeterminació en el seu mandat. Consellers i diputats del seu partit es van sorprendre amb el discurs.

L'episodi de la pancarta, que l'ha conduït a la inhabilitació, sintetitza el mandat del president, ancorat periòdicament en el simbolisme. La dignitat de les accions que defensa Torra és compartida per molts independentistes que han desconnectat emocionalment de l'Estat, de la mateixa manera que molts d'altres defensors del projecte republicà no detecten els beneficis de dirigir-se només als convençuts, dèficit atribuït a l'estratègia de Palau.

Des del Parlament i amb acusacions a Espanya de practicar un "cop d'estat", Torra marxa sense haver servit d'argamassa per a l'independentisme i amb la recança que l'objectiu de la República encara no és perceptible. La pandèmia, però, li ha brandat la possibilitat de modular la seva presidència i d'esvair dubtes sobre la capacitat de gestió en moments de complexitat, per molt que el Govern transmeti que funciona per compartiments estancs en funció de les sigles.

Ara, un cop inhabilitat -sense publicació al BOE però amb acatament de la Generalitat-, Torra podrà expressar-se des de la talaia d'expresident, menys condicionat per les vicissituds diàries. I podrà aparèixer l'home que expressa desitjos sense concrecions, com el de repetir la "ruptura democràtica" que va suposar el referèndum del 2017 i de fer de les eleccions un nou plebiscit. Mentrestant, els partits independentistes entomaran la batalla definitiva, la dels comicis que han de determinar qui pilota l'etapa que hauria de servir per superar la desorientació sobiranista. No es divisa, però, un salt vertiginós a l'oasi republicà perquè no hi ha estratègia compartida més enllà de la gestió domèstica de les institucions. Som davant d'un moment prosaic, sense l'èpica que Torra hauria volgut impregnar al seu mandat. Un altre cop de realitat.