Els que coneixem Manlleu, perquè hi hem crescut, assistim amb certa incredulitat al serial que té com a protagonista Àlex Garrido. L'alcalde meditava aquesta setmana a Montserrat si ha de continuar a l'alcaldia: divendres va presentar la dimissió arran de la difusió del vídeo en què se'l veia begut en un espai d'oci i dilluns ja s'ho repensava, entre l'escalf de regidors i veïns, i després de peregrinar per ràdios i televisions. Garrido, que finalment seguirà en el càrrec, també havia anunciat que s'endinsa en la gestació d'una novel·la sobre el que li ha passat, amb ressò a les xarxes socials. No sembla una reacció ancorada en el sentit comú si el que es pretén és passar pàgina. Més aviat sona a extravagància, però l'alcalde ja ha escrit llibres i ha recollit algun premi menor. Convé conèixer tots els elements abans d'emetre judicis de valor.

Parlem d'incredulitat perquè, per als qui vam créixer connectats a la política municipal d'Osona, l'alcaldia de Manlleu sempre havia estat sinònim de gestió amb aversió als focus. En les dues últimes dècades només hi havia hagut dos alcaldes, Joaquim Vivas i Pere Prat, un de CiU i l'altre d'ERC, tant l'un com l'altre figures empeltades de discreció i bonhomia, estretament lligades a la xarxa associativa de la ciutat. Vivas i Prat -que fa uns mesos es va donar de baixa d'ERC sense trencar vincles afectius amb el partit i el grup municipal- haurien defugit l'espectacle de l'última setmana. Eren alcaldes dels d'abans, si l'expressió arriba a significar alguna cosa: arribaven al despatx a primera hora i no faltaven a cap enterrament. Excel·lien també en la detecció de problemes abans que prenguessin envergadura.

Garrido és del mateix tarannà conciliador que els seus predecessors i disposa d'altres qualitats -com certifiquen els suports que el van portar a l'alcaldia-, però és clar que no predica el culte a la discreció. Aquest, però, no pretén ser un article fiscalitzador d'actituds sinó una reflexió serena sobre les accepcions del concepte d'exemplaritat. L'episodi de l'alcalde de Manlleu, que demana un capítol concloent per bé del protagonista i la seva ciutat, no hauria de ser la síntesi d'un debat maniqueu sobre què pot fer un càrrec públic a la seva vida privada.

Encerta Francesc-Marc Álvaro quan sosté que "l'exemplaritat no té res a veure amb actuar com un àngel o un sant". Els polítics són exemplars i protegeixen les institucions que representen quan exerceixen amb responsabilitat els deures contrets amb el ciutadà, un compromís casat, en primer lloc, amb l'exercici de la veritat. Un alcalde és creïble quan fa el que diu i diu el que pensa, sempre amb l'interès general com a brúixola. Que prengui una copa de més és un element accessori a l'exemplaritat que se li exigeix.

L'alcalde de Manlleu no serà l'últim polític que cometi una patinada amb la beguda. La diferència amb altres casos que només són coneguts en cercles reduïts és que l'han enregistrat i les imatges, que no l'afavoreixen, s'han acabat fent virals. El moment tampoc l'ha ajudat. Els indicadors de Manlleu apunten a una tardor complicada en la gestió del coronavirus, i això hauria de ser sinònim de tenir un alcalde centrat, sense distraccions, en la seva ciutat. Garrido és a temps de rectificar el que podria haver estat una anècdota. Faria bé, però, de no embriagar-se de protagonisme. Els seus conciutadans només li demanen que faci d'alcalde. Res més.