Aquest dimarts s'han reencès els llums d'alarma en la lluita contra el coronavirus. El Govern ha certificat la segona onada de la pandèmia a Catalunya. El risc de rebrot ja se situa en 338 i la taxa de transmissió és de 1,33, i és imminent que el Procicat incrementi les restriccions de mobilitat i interacció social. Tant des dels cercles oficials com des de la comunitat científica, els avisos sobre un agreujament de la situació són constants les darreres hores. Hi ha tam-tam d'estat d'alarma, tot i que sembla que de moment ni això ni el tancament eprimetral estan presvistos de manera imminent. 

Des del Govern han expressat la conveniència, cada cop més urgent, que el teletreball s'incrementi del 8% actual a una xifra del 25%. I s'aconsella als ciutadans que no vagin a les segones residències. Aquest dimecres s'anunciaran noves mesures, que tindran vigència en els propers quinze dies. 

Els darrers mesos hem assistit, a Catalunya, a una cursa entre el virus i el sistema públic de salut en què s'ha anat frec a frec, amb el primer sempre més veloç, tot i que s'ha aconseguit ser frenat o esmorteït amb esforç. Durant dos mesos s'han hagut de gestionar uns mil casos diaris, que vol dir mil cadenes de contacte. En aquests moments, les xifres s'han enlairat i s'acosten perillosament cap als dos mil.   

Difícilment es trobarà una via delimitada com un manual per lluitar contra la pandèmia. L'allau de dades, sovint canviants d'un dia per l'altre, dificulten poder contextualitzar-les. Les xifres entorn el coronavirus s'han convertit en el major exponent d'uns temps d'incertesa que el coronavirus només ha vingut per fer encara més confusos i alhora inquietants. El panorama que ens ve a sobre en el terreny econòmic, i els efectes que es produiran socialment, condicionarà les decisions  que s'hagin d'adoptar. 

És inevitable que proliferin els debats dins mateix de la comunitat científica. A començaments d'octubre, diversos acadèmics d'universitats, encapçalats per científics de les universitats d'Oxford i Harvard, van presentar la declaració de Barrington, on mostraven una clara discrepància envers un confinament generalitzat. Segons ells, podria acabar sent pitjor que la malaltia i perjudicaria els col·lectius més febles, i ja està donant senyals d'agreujar els índexs de malalties cardiovasculars o mentals. Proposen la màxima protecció per a la població més vulnerable i més llibertat per als més joves, amb un risc molt més baix. D'altres veus de la ciència, però, consideren aquesta opció d'alt risc.

El confinament domiciliari funciona, però alhora ha mostrat altres problemàtiques i pot resultar costós no només en termes econòmics sinó també socials i sanitaris. Ens haurem d'acostumar a conviure amb el virus de manera sostenible durant un temps. Una etapa en què els responsables governamentals -aquí i arreu- aniran fent equilibris entre el control de la pandèmia i la preservació de les nostres formes de vida, en un panorama que pot resultar demolidor econòmicament i social. Ens tocarà a tots ser responsables. Contra la pandèmia, no hi haurà estratègia win-win.