La sentència de l'Audiència Nacional que absol el major Josep Lluís Trapero i l'excúpula d'Interior ha caigut a pes sobre l'edifici jurídic construït des dels poders de l'Estat contra l'1-O i l'independentisme. Tot l'argumentari de la repressió, erigit pel Poder Judicial, amb l'impuls del govern espanyol i enmig del paroxisme de sectors mediàtics i polítics, resta inerme, vençut pel veredicte d'un tribunal que, de ben segur, no està constituït per maulets.

L'absolució és un fet rellevant en si mateix, però és el contingut de la sentència el que aporta ingredients substancials que capgiren el relat predominant fins ara en els cenacles de l'Estat. El text deixa sense alè totes i cadascuna de les línies d'atac contra l'1-O. La majoria del tribunal assegura que els Mossos no van actuar d'acord amb el Govern. Sense un mínim poder coercitiu, queda sense base la retòrica "colpista". 

El tribunal també defineix el que ha de ser l'actuació d'una policia en una societat democràtica, que era un dels termes del debat pel que fa a l'actuació dels Mossos aquells dies. El discurs de Trapero en la seva defensa, preconitzant la prudència, queda refrendat pels jutges, que subratllen la necessitat d'una acció proporcionada de la policia "encara que allò suposés la celebració del referèndum il·legal". I el tribunal fa una de les afirmacions més rellevants de la sentència quan diu que l'ús de la força contra ciutadans indefensos no pot ser la solució per imposar l'acatament a l'ordenament jurídic, encara que sigui legítim.

També queda bandejat tot el pensament màgic entorn el 20-S i la protesta davant la conselleria d'Economia. La sentència considera que aquell dia no hi va haver res més que una manifestació i que la diligència judicial programada es va poder fer. Això xoca de ple amb la sentència del Tribunal Suprem, ja que els presidents d'Òmnium Cultural i de l'ANC estan a la presó per aquells fets.

El relat condemnatori contra l'independentisme té com a base de prova els informes de la Guàrdia Civil, que són uns altres derrotats d'aquesta sentència. Les afirmacions del coronel Diego Pérez de los Cobos i del tinent coronel Daniel Bena Tácito sobre l'actuació dels Mossos han estat desmentits per l'Audiència Nacional. No s'ajusten a la "realitat", manté la sentència. De fet, és tota la sentència del Tribunal Suprem la que queda en entredit.

El material de prova deu ser molt feble perquè l'Audiència Nacional no s'hagi vist amb cor ni tan sols de condemnar per desobediència, el delicte que va oferir a última hora la Fiscalia per evitar una absolució. Això malgrat els intents de la presidenta del tribunal, Concepción Espejel, que ha emès un vot particular de quasi 500 pàgines (la sentència pròpiament no arriba al centenar). La magistrada Espejel és coneguda per la seva proximitat al PP, fins al punt que va ser apartada del cas Gürtel perquè la seva neutralitat es posava en dubte. En l'entorn del PP se la coneix com a "querida Concha".

De tot plegat, queda una gran pregunta, però amb resposta òbvia. Si el 20-S no va haver cap acte de sedició, si els Mossos no van formar part de cap projecte insurreccional i si les proves de la Benemèrita no resisteixen una anàlisi assossegada, què fan presidents d'entitats, els exconsellers i l'expresidenta del Parlament tancats en una cel·la? Quin motiu hi ha per tanta repressió, si no és només per revenja? El nacionalisme espanyol es reconeix només en la tristor i el càstig, en un sentit vell de l'orgull passat que fa bons altre cop els versos del gran Maragall ("te satisfeies d'honres mortals/i eren tes festes els funerals,/oh trista Espanya!").