Els partits han començat el compte enrere cap a les eleccions del 14 de febrer, encara que la pandèmia ho condicioni tot i ningú s'atreveixi a dir, amb rotunditat, que no hi ha perill que els comicis es posposin. Que tots han posat en marxa la maquinària electoral ho demostra el degoteig de notícies sobre candidats, aspirants i descartats dels darrers dies. El PDECat s'encomana a Àngels Chacón, Laura Borràs i Damià Calvet es postulen per acompanyar Carles Puigdemont als cartells de Junts, la CUP ja sap que no podrà disposar de David Fernàndez com a candidat, ERC té pendent decidir qui farà tàndem amb Pere Aragonès -tot i que supuren noms, fins i tot, en l'histriònic sumari de l'operació Volhov- i els comuns han pensat en Joan Carles Gallego per ser el número dos de Jéssica Albiach.

La tria de noms -i també les absències- incorporen missatges polítics. Centrem-nos en l'última novetat, la de l'exsecretari general de CCOO a Catalunya, que s'incorporarà a la llista d'En Comú Podem. Per als informadors polítics, l'elecció de Gallego no significa una sorpresa. Va donar suport als comuns en les eleccions del 2017 en una posició simbòlica de la candidatura, són conegudes les seves afinitats amb el projecte polític que ara representarà i no és la primera vegada que el màxim responsable de CCOO reforça la proposta electoral dels comuns. Joan Coscubiela va ser una veu amb protagonisme al Parlament en la legislatura passada, després de l'etapa al Congrés com a home fort d'Iniciativa.

Amb Gallego en un lloc de sortida, els comuns confirmen certeses. La primera, que l'espai polític que liderarà Albiach en els comicis al Parlament intentarà retenir el vot dels convençuts, que avui signifiquen vuit escons. La cúpula del partit està còmoda amb el pacte amb el PSC a l'Ajuntament de Barcelona -en sintonia amb l'aliança al govern espanyol- i l'elecció de Gallego no grinyola en aquesta estratègia, que marca distàncies amb l'independentisme. CCOO va ser el sindicat que va mostrar més fredor en les protestes del 3 d'octubre del 2017, en què el sobiranisme civil buscava complicitats amb el món sindical per fer possible l'aturada de país posterior al referèndum.

Enrere queden esforços dels comuns per teixir complicitats amb el món d'ERC i la CUP, que també són electorats fronterers. El rol que jugaven dirigents com Xavier Domènech, Jaume Asens o Gerardo Pisarello a Catalunya s'ha difuminat mentre guanyen presència perfils que conjuguen amb el llenguatge socialista.

La segona certesa que constata el fitxatge de Gallego, procedent de l'establishment sindical, és que l'ADN d'Iniciativa s'ha imposat en el relat dels comuns. El viratge descrit en termes de complicitats polítiques -allunyament del sobiranisme i sintonia renovada amb el PSC- és la victòria pòstuma d'ICV. Els comuns van devorar les sigles i els instruments orgànics dels ecosocialistes per irrompre en l'esfera municipal com a agent transformador -amb vetos inclosos en les llistes per transmetre la frescor que destil·lava el concurs de noms propis dels moviments socials-, però és Iniciativa qui s'ha apoderat, amb el temps, d'espais de decisió i de l'agenda d'aliances, que tant incideixen en l'elecció de les prioritats.

Els comuns, amb Ada Colau al capdavant, han posat al centre del debat polític aspectes que fa un lustre se situaven a la perifèria. Això resulta innegable, perquè només cal recordar com s'atenien abans del 2015 qüestions com la gestió del turisme, la remunicipalització de serveis o la crisi per l'accés a l'habitatge. El partit de l'alcaldessa també ha desplegat, des de l'Ajuntament de la capital, propostes ambicioses que no haurien sorgit mai d'un govern socialista, més complaent amb els poders econòmics. Però el motor d'energia dels comuns ha acabat moderant revolucions, ja sigui per la convivència amb els anys àlgids del procés o el possibilisme que exigeixen els pactes. La d'avui és una estratègia que no desentona amb l'ortodòxia política d'Iniciativa, més ancorada en el canvi pragmàtic que en l'erosió dels poders establerts.

Les llistes són l'aparador dels partits. Hi mostren l'estoc més suggerent per convèncer l'elector. Una cara per sintetitzar una idea, un nom per vendre un missatge. De principi a fi, les candidatures són una declaració d'intencions, un espot en forma de butlleta. La que confegeixen els comuns de cara el 14-F és Made in Iniciativa.