Són camins que es fan en paral·lel. Per una banda, els partits preparen les eleccions, ocupats com estan en la confecció de les llistes, motiu sempre de tensions internes. A la vegada, el Govern -el mateix que David Madí definia com una "agonia"- gestiona les urgències del final de la legislatura amb sobresalts. No hi ha treva en la lluita contra el coronavirus. Fa dues setmanes, l'executiu es va embolicar amb l'obligatorietat del teletreball. Ara, ha fet enfadar el conjunt dels autònoms per la concessió d'uns ajuts que només permeten tapar forats mentre les queixes dels restauradors no remeten per la duresa de les restriccions.

La manera com es va definir el sistema d'accés als recursos -una loteria que premiava qui més corria en lloc de qui més ho necessitava- i la percepció que el col·lapse es va rebre amb sorpresa deixen en mal lloc el Govern. El 60% de les empreses de Catalunya tenen entre un i dos treballadors. Coneixent la dada i la situació complicada de molts autònoms, no es podia esperar altra reacció que l'allau de peticions.

La pandèmia serà el factor determinant de les pròximes eleccions. En pot alterar el calendari -per bé que, de moment, es manté la data del 14 de febrer-, però sobretot pot decantar-ne els resultats. La gestió condicionarà les expectatives electorals dels socis -Junts i ERC- mentre l'oposició perfila el guió crític amb l'executiu per capitalitzar el malestar que deixen les ferides econòmiques de la crisi sanitària. PSC i comuns també tenen part de responsabilitat en les dificultats quotidianes de molts ciutadans, pel vincle que els uneix amb el govern espanyol, impotent fins ara per pagar les prestacions d'atur quan toca o fer realitat la moratòria de desnonaments, dos exemples d'enorme impacte social.

Les eleccions seran una lluita pel poder, com sempre, però no seran res més que això. A Catalunya ja no hi ha un horitzó immediat per a la consecució immediata de la independència perquè cap estratègia garanteix la consecució de la independència. El que sí que és palpable és l'espartana persistència d'una àmplia bossa de ciutadans -fins ara, cristal·litzada en una majoria parlamentària- que defensa la via de l'estat propi i que ha desconnectat emocionalment d'Espanya, electorat que l'independentisme aspira a estirar fins més enllà del 50% dels vots.

Però els comicis, més enllà d'objectius amb voluntat mobilitzadora, seran un combat mundà per la presidència, batalla que no impedirà que es puguin repetir aliances, per molta desconfiança que desprenguin els socis del Govern. Qui quedi habilitat per liderar des de Palau estarà legitimat per prendre la iniciativa en el full de ruta. Ara bé, tenint present que serà més fàcil convèncer indecisos des de la bona gestió que des de la disputa permanent, si el que es divisen són reptes sanitaris i turbulències econòmiques.

Carles Puigdemont, després de molts dubtes, serà l'esquer electoral de Junts. L'esquer electoral, no el candidat a la presidència. El seu ascendent sobre l'independentisme -demostrat en successives victòries electorals- podria fer decantar la balança en el duel amb ERC, liderat per un Pere Aragonès afavorit fins ara per les enquestes però amb la cadira elèctrica de pilotar la Generalitat en temps tan convulsos. A Puigdemont l'empenyien a presentar-se els qui el van seguir en l'escissió del PDECat i sabien que amb ell hi ha més opcions de retenir la presidència, encara que hagi caducat el relat del retorn des de Waterloo, gastat per impracticable. Ho admeten els mateixos que ho defensaven fa tres anys.

Però l'expresident, l'únic capaç de contenir les pugnes internes pel lideratge entre aspirants -que aquest dimecres personificaven Laura Borràs i Damià Calvet amb el seu pas endavant-, també era conscient que enfangant-se en l'escomesa de les urnes podia posar en entredit el rol institucional. Una victòria el refermaria com a far, però un derrota laminaria el seu ascendent sobre el nou president i lesionaria l'estratègia de la confrontació amb l'Estat. Aquestes ja no són les eleccions del 2017, enfocades des del prisma de la restitució per foragitar el 155 de les institucions catalanes. D'aquí la decisió presa, de ser-hi sense ser-hi.

Al seu torn, a ERC només li queda una bala a la recambra. Va perdre les eleccions de fa tres anys, va sucumbir a les europees davant Puigdemont i es va quedar sense l'alcaldia de Barcelona. Si els republicans no fan bones les enquestes aquest 2021, el gir discursiu materialitzat per Junqueras -una via pragmàtica que l'independentisme abrandat no ha digerit- quedarà compromès. Les crítiques internes tindran camp per córrer i Aragonès haurà d'afrontar els pactes postelectorals en situació de debilitat. El projecte independentista no pot fer altra cosa que acumular més suports -l'esperit del que proposa Junqueras és irrefutable-, però sense la presidència en mans d'ERC, al líder dels republicans no li pertocarà capitanejar el missatge.

El 2021 hi haurà urnes, però tot ha canviat. Potser aquest és el frame de campanya que tant persegueixen els partits, l'element sobre el qual giraran els comicis. Els diagnòstics no impliquen oblits, de la mateixa manera que la gestió quotidiana ha de ser compatible amb la mirada llarga que exigeix l'anomalia de la presó i l'exili. Qui ho transmeti amb més nitidesa serà més a prop de l'objectiu: el poder per decidir. Tot això i res més.