Hi ha polítics que envelleixen molt malament. Les darreres declaracions d'Alfonso Guerra, comparant la persecució del franquisme contra la llengua catalana amb la situació del castellà a Catalunya, han tornat a aixecar polseguera. No sobten tant les contínues sortides de to de qui va ser número dos del govern de Felipe González com el ressò que tenen en espais del mainstream mediàtic. L'esmena a la llei Celáa que fa que el castellà no sigui llengua vehicular ha servit per desenterrar velles ínfules essencialistes.

Guerra també va aprofitar per carregar contra Pedro Sánchez per haver pactat amb Bildu l'aprovació dels pressupostos de l'Estat. Diu ara que està als antípodes del PP, però molt més de Bildu. I tot seguit afegeix que el millor hauria estat que Mariano Rajoy hagués dimitit per impedir el triomf de la moció de censura de Sánchez. Quins companys de partit! 

Segons Guerra, un acord amb Bildu al Congrés és "menyspreable", però és que, segons ell, el mateix govern de coalició entre el PSOE i Podem és "antinatural". Una afirmació ben curiosa, ja que una coalició entre forces d'esquerres és tan natural com la contrària en un règim parlamentari. A més, les coalicions sempre es fan amb forces diferents, com és lògic.     

Guerra oficia ara de defensor de les essències pàtries i es creu capaç de dictar què és o no és natural. Sempre ho ha estat, però no deixa de sorprendre la seva figura, conreada durant anys per ser oferta a les bases socialistes i als miners d'Astúries com exponent d'una suposada esquerra amb principis. Ara que tants "vells estadistes" surten en defensa de l'Estat enfront les amenaces populistes, no estaria de més recordar que l'exvicepresident socialista va encarnar com ningú el pitjor populisme de la política espanyola. 

Guerra es va deixar etiquetar en l'inici de la Transició com un dels grans autors de gracietes del seu partit ("¡Alfonso, dales caña!", li cridaven els seus). La seva imatge va encarnar l'estil xaró de cert socialisme meridional, de míting matusser i punys enlaire. Ell, que havia ajudat Felipe González a arrasar l'ala esquerra del partit, consolidant el PSOE com una eina al servei dels poders financers un cop es va fer amb el govern. Després va haver d'abandonar el poder, arran del cas Guerra, un escàndol de corrupció caciquil que va esquitxar la seva família. 

No hi ha res que uneixi més que els enemics comuns i ara Guerra, vilipendiat durant anys des de la dreta espanyola per simbolitzar la corrupció del PSOE, veu com l'aplaudeixen des dels mateixos indrets. Havia doblegat tothom dins del seu partit i ara ha de contemplar com els líders socialistes han d'assajar polítiques que no li agraden. Després de fer riure les esquerres, ara diverteix les dretes. L'Espanya negra no deu gaudir d'un bon estat de salut quan necessita recórrer a figures com la de l'exvicepresident socialista.