Tres anys després de l'1-O, el sobiranisme encara ha de perfilar un full de ruta compartit. No n'hi ha, sigui aquest un pla detallat d'actuació o un acord de mínims evitant les batusses internes. L'esforç principal de les forces independentistes consisteix a deixar en evidència els socis per mirar de delatar el darrer rendicionisme. Les eleccions són a tocar i els mesos que venen seran d'un ball de bastons entorn la política de pactes i la utilitat o no de votar els pressupostos de l'Estat. 

Les darreres enganxades entre els integrants del Govern han mostrat un seguit de vetos creuats sobre possibles socis. Laura Borràs, flamant candidata de Junts a la presidència de la Generalitat, ja ha deixat clar que al futur executiu només hi ha d'haver partits "netament independentistes", una manera de  dir "no" als comuns. Aquests no volen ser en un govern amb Junts i preferirien un tripartit amb el PSC. Per la seva banda, ERC ha respost d'una manera sobreactuada, exigint a Junts que digui quin soci preferiria arribat el cas: Pere Aragonès o Miquel Iceta. Ja se sap: els de Junts cogovernen la Diputació de Barcelona amb el PSC. I així anar fent.  

El suport d'Esquerra als comptes de l'Estat -en una posició coincident amb la del PDECat- ha donat també combustible a Junts i en especial al sector que s'ha imposat en les primàries. Aquí els d'ERC poden treure el que durant anys ha estat el santcristo gros per a molts independentistes catalans: l'esquerra abertzale. Realment, fa pensar que alguna raó política deu haver-hi per votar els pressupostos de Pedro Sánchez, que deixen enrere els darrers de Mariano Rajoy, si Bildu, l'hereva d'Herri Batasuna, els vota favorablement.

Mentre continua l'empresonament i l'exili dels dirigents de l'1-O, l'independentisme segueix donant voltes al tacticisme de vol baix. Sembla que el bloc independentista es troba còmode dedicant-se a buscar traïdors i deixant l'altre fora de joc. És un camí que no portarà gaire lluny. Però potser és el més fàcil per a les maquinàries de partit que no pas intentar bastir acords estratègics.  

Les responsabilitats de cadascun dels components del bloc independentista deuen estar repartides, però hi ha un fet que sembla difícil de qüestionar. Mentre l'independentisme estigui tan dividit, l'Estat no tindrà incentius per fer concessions rellevants, més enllà de les imprescindibles per preservar l'estabilitat parlamentària al Congrés. 

Malgrat les baralles en el si del sobiranisme, és possible que si l'aritmètica ho permet després de les pròximes eleccions, es tornin a reeditar escenaris ben coneguts i alhora esgotats. El que encara fa més exigent que els partits independentistes aclareixin què volen fer i amb qui. No fos que en la dicotomia, potser falsa, entre bon govern dins del marc autonòmic o confrontació per construir la República sense mentrestant, ens quedem sense plenitud nacional i, a més, mal governats.