"Proposem que les institucions activin la declaració d'independència; que la societat es mobilitzi per defensar-la el temps que faci falta; que Govern, Parlament i ajuntaments en despleguin els efectes i es constitueixin en institucions provisionals de la República". El missatge correspon a Carles Puigdemont. No és del 27 d'octubre del 2017. Es va pronunciar, des de Bèlgica, el 19 de desembre del 2020 -dissabte passat-, en l'acte de constitució de l'Assemblea de Representants del Consell per la República. Les apel·lacions a fer efectiva la declaració unilateral d'independència (DUI) sonen avui extemporànies, perquè l'exercici fallit de fa tres anys és encara fresc. Ni s'havia planificat l'endemà del referèndum ni el pla de Puigdemont, Oriol Junqueras i el seu Govern passava per saltar al buit. S'esperava un gest negociador de Madrid que mai va arribar, perquè la resposta només va tenir forma de repressió. D'aquell cop de realitat en va quedar una certesa: per avançar cap a l'estat propi no n'hi havia prou amb la simple voluntat d'una majoria.

La DUI ha tornat a escena de la mà del Consell per la República, un ens pensat per internacionalitzar el conflicte que sembla haver esdevingut un altaveu de difusió de l'estratègia de Puigdemont, perquè ERC se n'ha despenjat, la CUP no hi combrega -com ho demostra el fet que els anticapitalistes només hi participin com a observadors- i Òmnium hi juga un paper testimonial. Mantenia Puigdemont dissabte -mentre la resta dels participants a l'acte l'escoltaven des de Palau, la més noble localització institucional- que l'objectiu perseguit, a banda de ser "desitjable", també és "possible". "És possible si es multiplica l'experiència de l'1 d'octubre i es provoca un veritable desbordament democràtic, massiu i sostingut en el temps, que esdevingui insostenible per a l'Estat", apuntava l'expresident per contextualitzar el marc d'actuació que havia de guiar l'independentisme.

Les paraules de Puigdemont no animaven cap acte de precampanya de Junts, però tampoc hi haurien desentonat. Perquè el relat electoral del partit de l'expresident redundarà en el concepte d'ambició, com es va veure aquest dimarts a Sabadell en el míting conjunt dels caps de llista de la formació. Una ambició en la carpeta nacional que encara no té concreció, i difícilment la tindrà, si el que es vol fer entendre és que en el curt termini és viable desplegar la DUI. La proposta de Junts és més lluminosa que la "gestió del mentrestant" -per citar un dels objectius d'ERC, adversari electoral-, però no tindrà recorregut en la pròxima legislatura, com es començarà a comprovar l'endemà del 14 de febrer, encara que l'independentisme superi l'objectiu del 50% dels vots. Assolir aquest llindar de suports sí que serà rellevant, en canvi, per enfortir el llarg trajecte que té per davant el sobiranisme.

Junts i ERC tenen un problema de credibilitat, aguditzat per la mala convivència en els mesos de gestió complexa de la pandèmia. Els de Puigdemont no poden sostenir que la DUI és a l'abast de les masses mobilitzades i dels partits que en vehiculen el vot, per molt que s'encadenin crides a preparar-se per l'embat amb l'Estat, com es va fer a Perpinyà mesos enrere i es tornar a repetir ara des del Consell per la República. L'independentisme no està en una situació millor que fa tres anys i, en aquell moment, es va renunciar a desplegar els efectes de la DUI perquè no es disposava de la força suficient. Els qui ara ho veuen possible haurien d'argumentar perquè el que no era transitable llavors ara és assumible.

Al seu torn, els de Junqueras corren el perill d'embarrancar pels rèdits minsos de l'estratègia negociadora desplegada a Madrid -farcida de promeses que encara no són palpables- mentre s'encadenen decisions judicials que minen la moral de les bases, recents i sorolloses com el cop de porta de la Fiscalia als indults. ERC tampoc ha aconseguit fer de la gestió una carta electoral amb rendiment incontestable. Junts ha renunciat a alçar aquesta bandera, cert, però per als republicans havia de ser una targeta de presentació a les urnes que avui vesteix menys. Els estralls de la pandèmia i els errors comesos en conselleries clau -només cal fixar-se en la tragèdia a la residència de Tremp- no serveixen per sumar adhesions camí de la cita del febrer.

L'independentisme hauria de preguntar-se per què li costa transmetre confiança. Fins al moment, no disposa d'una estratègia unívoca que li permeti fer abastables de forma imminent els objectius més ambiciosos. I la DUI, com es va poder comprovar la tardor del 2017, és el més difícil dels camins explorables. Per descomptat, no es fa efectiva només amb paraules.