Les imatges de congressistes i periodistes estirats a terra al Capitoli per protegir-se, davant l'entrada de persones armades d'extrema dreta, per força ha colpejat la societat nord-americana i l'opinió pública internacional. De cop, ha quedat clara la naturalesa del monstre creat pels laboratoris d'idees i els grans mitjans conservadors que van llançar al mercat el trumpisme molt abans que Donald Trump s'encarnés en un candidat a la Casa Blanca.

L'assalt al Congrés dels EUA ha ensenyat de cop totes les nafres de la dreta populista més extrema. Trump fracassarà i amb ell ho faran els seus partidaris. Però els perdedors reals dels esdeveniments a Washington -i dels que es poden produir en molts altres indrets dels EUA- són els companys de viatge, tots els grups de poder que fa anys que han alimentat la fera de la xenofòbia i el ressentiment en favor d'un model de creixement extractiu i egoista. 

Una de les lliçons dels esdeveniments a Washington és que la dreta tradicional sempre s'equivoca quan creu que controlarà els monstres que crea. Els que han quedat retratats són els nombrosos Mitch McConnell de tot arreu, els qui, com el líder republicà al Senat, van apostar per teixir aliances amb el Trump de torn, confiats que el lligarien curt, que obtindrien els vots del malestar que ell sabia conrear. O les cadenes com Fox, de Rupert Murdoch, autèntic pulmó mediàtic del trumpisme.

Com els conservadors que un dia van aplaudir Mussolini, o més tard van creure que podrien utilitzar Hitler, o molt més recentment van pactar amb Jorg Haider a Àustria. O quan els conservadors britànics, per recollir vots descontents, no han dubtat a inflar el pitjor antieuropeisme amb el Brexit. En el cas de l'estat espanyol, la cúpula del PP juga sovint a donar oxigen als corrents més ultres i fa trumpisme alimentant Vox fins que el nen ha crescut i ha plantat cara al pare. Sovint, quan alguns se n'adonen, ja és massa tard. O no és trumpisme negar la legitimitat d'un govern pels pactes que estableixi al Congrés espanyol? De Boris Johnson a la dreta francesa que va donar alè a Le Pen, passant pel Pablo Casado que va retratar-se al costat de Vox, les flames de Washington també cremen per ells.  

Alguns a Espanya s'han afanyat a buscar paral·lelismes amb les protestes sobiranistes. Hi ha gent que és incapaç de mirar-se el mirall i no distingeix entre la protesta pacífica de manifestants desarmats i l'assalt de terroristes armats. Com va fer el franquisme, afusellant a tort i a dret amb l'acusació d'auxili a la rebel·lió militar contra persones que s'hi havien oposat. Posats a buscar comparacions, la insurrecció frustrada de Washington té més punts en comú amb l'intent del 23-F que amb cap altra cosa.

Mai agrairem prou a Donald Trump ser tan desacomplexadament estúpid com ha demostrat ser. Però sobre les runes de l'intent trumpista, sobrevola una pregunta inquietant. Què hagués estat de la democràcia nord-americana -i, per tant, també de l'europea- si, en lloc de ser un personatge erràtic i caòtic, s'hagués mostrat molt més astut, disciplinat i falsament empàtic? Un Trump intel·ligent que hagués amagat les seves cartes probablement hauria guanyat la reelecció i hagués dificultat la suma d'enemics, molts d'ells aliats de la primera hora, que al capdavall ha estat letal per a la seva sort. Una lliçó que les institucions democràtiques haurien d'aprendre.