Joe Biden ja és president dels Estats Units. Donald Trump s'ha convertit en passat després del mandat més tempestuós de les darreres dècades. Hi havia molta expectació pel discurs del nou mandatari i s'esperava, com així ha estat, que fes apel·lacions emfàtiques a la unitat nacional i als grans valors fundacionals del país per superar la crisi múltiple que sacseja els EUA. Amb tot, les paraules del 46è president han ofert alguns senyals interessants. 

El nou líder nord-americà ha subratllat l'abast dels reptes que té al davant. Se'n sortirà? Serà capaç de revertir una situació de davallada que arrossega la primera superpotència de fa anys i que és anterior a l'etapa de Trump? Una dada rellevant del discurs del nou president nord-americà ha estat assenyalar l'extrema dreta com un objectiu a abatre. El polític demòcrata ha estat molt explícit al referir-se al supremacisme blanc, a qui ha promès derrotar, com també s'ha compromès a plantar cara a la ferida racial de manera contundent. Combatre amb eficàcia la desigualtat racial i, alhora, rebaixar la crispació política no serà una equació fàcil, pensant en els 74 milions de votants de Trump.

A Biden li ha caigut a sobre, als 78 anys, una nació fracturada per diverses esquerdes que amenacen tota l'estructura. I això enmig d'un pols per l'hegemonia amb una Xina cada cop més segura d'ella mateixa. Fa la sensació que Biden té clar que no podrà competir amb garanties pel lideratge global si no pot cicatritzar alguna de les ferides que dessagnen la societat nord-americana.  

Potser Biden demostrarà que pot ser més fructífer que Barack Obama, el líder inspirador que va despertar tantes esperances i després va decebre una part dels seus. John Kennedy va ser un altre estadista trencador, però finalment va ser el seu vicepresident, Lyndon Johnson, un demòcrata del sud, no gaire progressista, qui va enfrontar-se als segregacionistes de la seva terra i va avançar algunes conquestes per a la minoria negra. Abans de caure en el fangar del Vietnam. 

Una dada a tenir en compte ha estat el poc relleu del front exterior en les primeres paraules del Biden president. Si la política internacional ocupés en les prioritats de l'Administració Biden l'espai que ha tingut en el discurs inaugural del nou president, poca rellevància caldria esperar de la nova Casa Blanca pel fa a la relació amb Europa. No serà ben bé així. Biden ha designat a figures clàssiques per dirigir la diplomàcia, com qui serà secretari d'Estat, Antony Blinken, un jueu que va viure de jove a França i entén la cosmovisió europea. 

Es reforçarà el vincle atlàntic. S'escenificarà més multilateralisme. Biden detesta l'America First. En unes relacions internacionals en què les formes i els gestos són cabdals, la UE agrairà els aires més càlids que vindran de Washington. Però que ningú esperi una inflexió radical. Si realment vol entomar de cara els problemes de la societat nord-americana, Biden haurà de fer més que mai de president dels Estats Units. Haurà d'abocar-se a recosir el país i no disposa de gaire temps.