La defensa d'una democràcia plena. Aquest era l'objecte de l'article que Jordi Mir escrivia aquesta setmana a NacióDigital, en el qual reivindicava que una mirada integral sobre la societat democràtica inclou l'exercici del vot, però també formes de participació en la vida política que van més enllà de les eleccions. Recordava el professor i articulista que, atenent l'efervescència de la mobilització social que s'ha experimentat a Catalunya en l'última dècada, és pertinent reflexionar sobre "la limitació que suposa identificar la política i la democràcia de manera tan exclusiva amb els partits polítics". Mir fa temps que raona, amb encert, que els grans reptes que tenim al davant no poden tenir una resposta satisfactòria des d'una única proposta política, perquè només des de la pluralitat és possible atendre requeriments tan exigents com els que ens interpel·len, el més urgent dels quals és la pandèmia i les seves conseqüències.

La referència a les paraules de Mir i les advertències sobre els dèficits d'una mirada restrictiva de la democràcia contextualitzen una decisió del Govern que s'explica en els termes apuntats, per molt que persegueixi un objectiu lloable, que és la garantia del dret a la participació política. La Generalitat va comunicar -amb matisació posterior dels partits que integren l'executiu- que és possible trencar el confinament municipal per assistir a mítings electorals, ara que arrenca la campanya. La decisió, motivada a partir d'una lectura garantista dels drets, fa emergir un concepte de democràcia que gravita entorn de la vida de partit i és de difícil digestió per al conjunt dels ciutadans, acostumats als missatges de responsabilitat en el compliment de les restriccions que dicta la pandèmia. Unes restriccions validades amb arguments sanitaris i que condicionen els ingressos de milers de particulars, assalariats o autònoms, que assumeixen estoicament els efectes nocius del coronavirus en l'economia domèstica.

És cert que el Govern ha posat èmfasi en la necessitat de prioritzar els actes telemàtics i ha insistit en l'obligació d'adequar els mítings a la normativa vigent per combatre la Covid, de la mateixa manera que en plena pandèmia s'han pogut celebrar manifestacions, emparades pel dret de protesta. Però és necessari preguntar-se per què la Generalitat no ha estat capaç d'explicar-se millor i transmetre que, darrere el protocol, hi havia una tasca voluntariosa de protecció dels drets individuals i col·lectius.

Més enllà de la incomprensió que puguin generar les excepcions per trencar el confinament, resulta preocupant que no s'encengués l'alerta als despatxos per com seria descodificada la mesura. I això ens indica els mals de la política desconnectada de les urgències del ciutadà. És la política que viu confinada, aïllada del contacte amb la realitat dels mateixos electors, i que s'expressa des de la contradicció. És la que un dia alerta dels perills de promoure eleccions enmig d'una crisi sanitària i l'endemà estableix límits porosos a la mobilització. Sobta que el Govern sigui prou hàbil per obrir l'aixeta dels recursos -618 milions per reforçar els salaris més baixos de treballadors en ERTO i les ajudes als autònoms, davant l'escassetat de la resposta estatal- i no interpreti com en són de lesives les mesures mal relatades, aquelles que grinyolen als ciutadans que apliquen el sentit comú. 

La complexitat d'aquestes eleccions i l'alerta de la desafecció, que se sintetitzen en els auguris d'una participació baixa, haurien d'empènyer els partits a prendre precaucions, per sintonitzar amb l'elector en lloc de contribuir a desmobilitzar-lo. La protecció dels mateixos interessos de partit és del tot legítima sempre que tingui com a frontera la consideració del votant com un subjecte madur. I això implica, també, establir un fil de concordança entre les paraules i els fets.

Si les restriccions tenen motivacions sanitàries, les excepcions per trencar-les han de respondre al benefici col·lectiu. Si les propostes electorals pretenen seduir el votant, haurien d'esquivar les solucions màgiques, que conjuguen amb la mentida i infantilitzen el debat. I això val per a totes les candidatures, per a les que plantegen que l'endemà de les eleccions es pot explorar una declaració d'independència, sense més concrecions que la força de la voluntat, i per a les que prometen que faran desaparèixer el procés amb un cop de volant a la Generalitat. El partidisme no pot o no hauria de condicionar-ho tot, començant per la data de les eleccions, un debat que també s'ha grapejat des dels tribunals i la Moncloa.

Esquivem la política confinada, la que no sintonitza amb el ciutadà perquè prioritza l'interès particular. Fem que l'elector participi del debat polític en lloc d'arrossegar-lo simplement a les urnes. Contribuïm, tots plegats, a enfortir l'accepció més àmplia del terme democràcia. Evitem lesionar-la encara més.