Els partits estatals s'afanyen, en campanya, a passejar els seus líders màxims per Catalunya com a reclam electoral. Sempre ha estat així, tot i que els resultats d'aquesta estratègia han estat incerts. No cal recordar els fracassos sorollosos del PSC els anys vuitanta, malgrat el desembarcament de Felipe González i el gruix del seu govern. Raimon Obiols tenia els ministres i Jordi Pujol les majories absolutes. Un Pujol que, murri, es va permetre fer broma de la presència del ministre d'Exteriors Fernando Morán fent campanya a Catalunya el 1984. En aquesta ocasió, però, s'aplica una nova clau de volta. El PP i Ciutadans competeixen per "lluir Madrid". 

Madrid és el model que populars i taronja presenten sense complexos per al futur de Catalunya. Dissabte passat, la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, es va plantar a Barcelona per oferir les receptes madrilenyes per als problemes catalans. Començant per eliminar impostos en plena crisi pandèmica. L'endemà, era l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, qui repetia el mantra. El candidat a Catalunya, Alejandro Fernández, demanava "aprendre dels millors".

Ciutadans, que en alguns moments d'aquesta campanya sembla que segueix fil per randa les passes del PP, ha dut aquest dimarts el vicepresident d'Ayuso, Ignacio Aguado, que governa la Comunitat de Madrid en coalició amb el PP. Els taronja també presenten les mesures de Madrid per respondre a la pandèmia com la millor medecina. Dilluns, en un acte de presentació de les propostes culturals del partit taronja, l'estrella convidada va ser Marta Rivera, la consellera madrilenya de Cultura. A Carlos Carrizosa i a Anna Grau els queia la baba mentre elogiaven el Madrid "obert" enfront el "desert" català.

Laboratoris sensibles de la realitat econòmica i política han alertat sobre la necessitat de dissenyar una estratègia catalana per resituar la correlació de forces a nivell estatal. El Cercle d'Economia, gens sospitós de separatisme o radicalitat, ha reclamat una via "no-madrilenya" de creixement, denunciant el dúmping fiscal i els components insolidaris del model Madrid.

Populistes sempre ho són els altres. Però retòriques a part, si hi ha hagut a l'Espanya sorgida de l'aznarisme un projecte d'hegemonia exitós electoralment, ha estat el del "règim Madrid". Un projecte essencialment populista, tant identitari com qualsevol nacionalisme ("Madrid es libertad"), mitificador, deslegitimador dels altres, reduïts a enemics d'Espanya, i vindicador de símbols i banderes a l'engròs que critica en els altres.     
 
El cofoisme ja va evidenciar temps era temps les seves mancances. I Madrid és una ciutat molt interessant que només la ignorància pot menysprear. Però, a aquestes alçades, que les formacions de la dreta espanyola a Catalunya mostrin com a gran alternativa les polítiques de la Comunitat i l'Ajuntament madrilenys delata una manca de projecte propi o una confiança cega en les lleis descarnades del mercat. Un mercat que a Espanya sempre ha estat poc liberal i ha anat de la mà d'un Estat autoritari.