L'escrutini del 14-F ens presenta una fotografia més diàfana del que feien preveure les enquestes que pronosticaven un triple empat, emboirada com podia haver estat la ressaca del recompte. La majoria independentista al Parlament, reforçada fins als 74 escons, fa estèril el triomf en vots de Salvador Illa, fins al punt de convertir l'operació de la Moncloa en  una obra incompleta. ERC no es deixarà perdre la presidència de la Generalitat ara que la toca amb els dits després de quatre dècades de viure a l'ombra convergent. Són aspiracions que fan inviable tant la investidura del candidat del PSC com un pacte tripartit que només els comuns defensen, perquè republicans i socialistes el van negar en campanya i tampoc l'exploraran ara, per molt que José Montilla trobi que és el millor camí.

Hi ha un sac d'arguments que conviden ERC a pensar en una reedició de l'entesa política que ha marcat els anys de procés, amb canvis rellevants en les normes de convivència. Pere Aragonès encara conjuga un Govern més ampli per casar-lo amb el relat electoral, però sap que és més a prop de tornar-se a casar amb Junts que d'un canvi d'aliances. En aquesta bossa de raons per actualitzar l'entesa coneguda, n'hi ha dues de rellevants. En primer terme, la mateixa existència dels presos polítics aglutina el bloc. La Fiscalia ha fet evident aquest dilluns, amb el recurs contra el tercer grau hores després dels comicis, que els càlculs electorals s'escolen per tota l'arquitectura de l'Estat. El 2017 queda lluny però, emocionalment, encara no queda tan lluny. La repressió, per un costat, i l'anhel no resolt d'una sortida política al conflicte fan convergir les forces independentistes.

El segon argument capital per entendre el fil que estirarà ERC és que la seva estratègia passa per ser el partit més transversal. Oriol Junqueras ja ha superat Junts en el duel independentista, i fa temps que planteja una batalla de llarg recorregut amb el PSC que té com a escenari l'àrea metropolitana. Un acord en què els republicans siguin socis subalterns dels socialistes no figura en el guió de Calàbria. El nou Govern, doncs, tindrà amb tota probabilitat els mateixos socis, amb el permís del paper que vulgui jugar la CUP, la gran incògnita del pacte que s'ha de cuinar. El que decideixi la CUP pot alterar la votació de la investidura. Ara bé, la vida del matrimoni entre Pere Aragonès i Laura Borràs haurà de tenir un mínim de tres clàusules que es divisen determinants si volen fer-lo viable:

1. L'acceptació del nou lideratge. Carles Puigdemont va imposar-se a ERC el 2017 per 12.000 vots i dos escons; Aragonès ha derrotat Borràs aquest 14-F per 35.000 vots i un escó. Ni va ser un empat tècnic fa tres anys, ni ho és ara. Qui aconsegueix més suports a les urnes, en el plebiscit que Junts va fixar en campanya, és qui pilota el Govern i disposa del timó. La convivència serà duradora si la cohabitació està guiada per unes noves bases, una petició formulada pel mateix Puigdemont i que pren tot el sentit després de les eleccions. Només una diàleg franc entre socis, una estructura que respongui als nous equilibris i la fidelitat als objectius fixats pot fer que l'executiu no embarranqui. El Govern ha de tenir un pla i voler-lo complir, en lloc de caure en la traveta.

2. El compromís d'entesa per resoldre el conflicte polític. Les estratègies electorals han evidenciat la distància en les receptes per desencallar el procés. L'aposta inconcreta de la DUI formulada per Borràs no li ha servit per ser presidenta mentre que la via negociadora d'Aragonès amb Madrid no ha generat resultats fins ara. Cap dels dos poden aportar avenços tangibles, per bé que els republicans es poden sentir més avalats per les urnes per insistir en el camí del diàleg. ERC té el compromís de Pedro Sánchez per tornar a convocar la taula de negociació, tot i que també tenia la paraula per superar la judicialització del conflicte i els passos endavant són pírrics. Aragonès sap que Borràs li posarà el llistó alt en la carpeta del procés, però seria exigible que l'acord de conformació del nou Govern inclogui la voluntat d'entesa per tenir una sola veu en la relació amb Madrid quan es parli en nom de la Generalitat, encara que els socis vulguin incorporar-hi els seus matisos. El serial de l'última legislatura podria lesionar tant ERC com Junts.

3. Generar credibilitat. Els mesos previs a les eleccions van debilitar la imatge de les dues principals forces independentistes, fet que ajuda a explicar l'ascens del PSC. La motxilla pesada de la gestió de la pandèmia, les diferències constants i l'absència d'un recorregut compartit van deteriorar una relació que reclama ser actualitzada. Una resposta eficaç en el període de resposta a la crisi sanitària i econòmica serà el primer pas per recuperar la credibilitat perduda. Perquè ERC i Junts han de saber que aquesta és l'última oportunitat que tenen per repetir la fórmula del Govern. Si naufraga, si regna la disputa altre cop, tothom es podrà sentir alliberat per perseguir altres aliances. S'obre una legislatura per avançar o carregar-se de raons.