Els moviments tectònics a la política catalana, motivats en bona part pel procés sobiranista, han canviat l'ecosistema de partits -només cal fer una comparació entre el mapa de forces actual i el de fa tot just una dècada- i han convertit en habituals paradoxes com les que empelten la negociació entre forces independentistes per formar Govern. Perquè és una paradoxa que sigui la CUP, formació còmoda en el discurs d'oposició, qui ara basteixi preacords per facilitar investidures -en aquest cas, la de Pere Aragonès- mentre Junts, amb recorregut en el poder institucional, aparegui com la veu fiscalitzadora de pactes dels quals en depèn l'activació de la legislatura. I també és una paradoxa que, quan més percentatge de vots suma l'independentisme -superada ja la barrera del 50% de suports a les urnes-, per primer cop Carles Puigdemont no aparegui al centre del tauler, ascendent com havia estat fins ara el seu lideratge.

El de Puigdemont, qui més ha fet per internacionalitzar la causa catalana perquè encadena pols guanyadors amb la justícia espanyola, és el nom que explica l'estat de les negociacions per formar el Govern. Junts i ERC tenen la mateixa responsabilitat en el desacord, que encara poden evitar camí del debat de divendres al Parlament, però és indubtable que el paper que ha de tenir l'expresident és la peça que condiciona l'encaix. Hi ha diversos esculls que han impedit l'entesa fins ara, des del repartiment de responsabilitats del nou executiu fins a la definició d'un marc de legislatura en termes econòmics i socials, però al cor de la discrepància hi ha la manera d'atacar els objectius nacionals. Perquè quan Junts defensa que l'estratègia independentista ha de pivotar sobre el Consell per la República, que presideix Puigdemont i té un òrgan decisió controlat per Waterloo, està dient que no es pot deixar el seu líder fora de l'equació, encara que la presidència de la Generalitat passi a mans d'Aragonès.
 
El preacord entre ERC i la CUP, publicitat just abans de la setmana decisiva de les converses, allunya Puigdemont del paper capital que, des de l'exili, es vol conservar. Republicans i anticapitalistes no eren entusiastes de la formulació del Consell per la República perquè el veien com un espai de part -els primers hi eren a contracor i, els segons, ni tan sols en participaven- i ara proposen una taula de direcció estratègica de l'independentisme, més àmplia, que fixi l'estratègia i estableixi com afrontar el "nou embat" amb l'Estat, previst en forma de referèndum. ERC se sent habilitada pels resultats electorals per plantejar un esquema de relació diferent del de l'anterior legislatura, quan Puigdemont exercia influència sobre Palau. Sense explicitar-ho, els d'Oriol Junqueras recorden, amb el preacord amb la CUP, que Junts i el seu líder no poden pretendre que el tercer cap de llista més votat imposi la presa de decisions en la relació amb Madrid i el full de ruta. D'aquí la subordinació del Consell per la República i la introducció d'un nou referèndum en l'imaginari independentista, que posa en perspectiva l'1 d'octubre.

El moviment d'ERC és un acte de força, perquè convida a qui ha estat el seu soci al Govern a sumar-se a un acord nítidament independentista -sumar la CUP i apartar els comuns era la línia vermella de Junts en campanya- o trencar la relació i justificar-ho. El sector de Junts més identificat amb Puigdemont ha traduït els darrers moviments com una desconsideració que fa més difícil l'acord per revalidar l'executiu, i aquest malestar farà soroll entre les bases. Fins i tot podria haver generat la temptació, entre els més abrandats, de trencar amarres si un eventual pacte se sotmetés a la validació d'una votació. Però això no es produirà, perquè la decisió final de les negociacions la prendrà l'executiva de Junts. Una manera de controlar sorpreses.

Perquè Jordi Sànchez, que exerceix el poder al partit i figura entre les veus pragmàtiques, s'ha encarregat en la seva conferència d'orientar el que vindrà: to conciliador per aplanar un acord a tres que eviti eleccions i posi en marxa el Govern, avís a ERC que la investidura d'Aragonès serà d'"aquí uns dies o unes setmanes" en funció de la flexibilitat dels negociadors i renovació del missatge de la unitat sense l'aspror dels retrets, sempre que es respectin totes les sensibilitats. Sànchez, que sap mesurar les paraules, ha fet evident als republicans que tot és possible -també la paciència amb la taula de diàleg- si el Consell per la República no queda aparcat. En síntesi, si Puigdemont té protagonisme.

De l'aliança teixida entre ERC i CUP, a Junts en cou tant el fet de ser actor secundari com el rol assignat al seu líder. Les negociacions estan encallades aquí, en el nom de Puigdemont i la seva capacitat d'influència. Poques veus alineades amb Waterloo posaven èmfasi en les últimes hores en el model de país que emana del pacte entre republicans i anticapitalistes, que fa gravitar l'eix del nou Govern i les seves polítiques socials cap a l'esquerra. Potser perquè el model de país de Junts, més enllà de la carpeta nacional, és una idea difusa, variables com són les tesis en funció de l'interlocutor. Les mirades, d'aquí a divendres, s'orientaran cap a Waterloo.