Els expresidents del govern espanyol i exlíders del PP José María Aznar i Mariano Rajoy han testimoniat en el judici sobre els anomenats papers de Bárcenas per negar, tots dos, l'existència d'una caixa B o de sobresous al partit. Ho han fet amb el particular estil de cadascun d'ells. Aznar, sempre més punxegut, intentant desacreditar alguns advocats de l'acusació particular, com ha volgut fer amb Gonzalo Boye preguntant-li si era l'advocat de Carles Puigdemont, abans de ser tallat en sec pel president de la sala. Rajoy, més suau, o indolent, negant que hagués triturat cap document, com ha assegurat l'extresorer popular. 

Els testimonis d'Aznar i Rajoy, units per una vegada en defensa de la mateixa causa, la del passat del PP, no han dissipat l'ombra de corrupció. Aznar no ha desaprofitat per delatar el menyspreu que té pels seus successors al capdavant del partit, ja que en algun moment ha dit que el que fessin els que van arribar després "no ho sé ni m'importa". L'expresident, fins i tot, ha negat el que dilluns va admetre l'exdiputat Jaime Ignacio del Burgo, que va explicar que Aznar sí que havia autoritzat alguns pagaments com a compensació a determinats dirigents del partit.

Luis Bárcenas, en la seva compareixença al Congrés per l'operació Kitchen, de suposat espionatge contra l'extresorer, va assegurar que el judici deixaria clar si els papers eren autèntics o no, i que ho serien en la seva totalitat. Això pot convertir els testimonis dels expresidents com una enganyifa més de la classe dirigent conservadora.

Aznar i Rajoy, encara que passades, no són figures irrellevants de l'Estat. Han dirigit el govern d'Espanya i el gran partit de la dreta conservadora. A través d'ells parlen els 30 anys de la història del PP. Després de la sentència del cas Gürtel, sobre el PP hi ha molt més que sospites i el judici que té lloc a l'Audiència Nacional és el retrat de tot una època de l'estat espanyol. 

El judici es produeix en plena campanya electoral a la Comunitat de Madrid, on Isabel Díaz Ayuso afronta una cursa en la qual es juga molt, i de retruc també Pablo Casado, que no acaba de desempallegar-se del passat ni assentar-se de cara a un futur que li pot continuar donant maldecaps. Si el PP se'n surt a Madrid, guanya sobretot Ayuso. Si perd, el gran derrotat serà Casado, que lliura una batalla contra el pitjor enemic: el passat. 

Però més enllà d'aquesta contingència electoral, ha quedat en evidència una manera de fer i un cinisme de llibre, a través de dirigents que són una estampa viva del PP de sempre, de Javier Arenas a María Dolores de Cospedal. Arenas, per cert, es va atrevir a insinuar l'existència d'altres possibles Javiers Arenas al Partit Popular.   

El judici i els testimonis dels dos expresidents al judici dels papers de Bárcenas retraten una classe dirigent, l'espanyola, que considera que mai ha de retre comptes malgrat totes les evidències. Sigui amb la X del GAL, sigui amb els excessos de la monarquia, a Espanya mai ningú assumeix les seves responsabilitats. Els culpables sempre són els altres, els d'abans o els que venen després, els catalans o el comunisme.