El lèxic polític canvia, es transforma. Conceptes que fan fortuna en un moment determinat entren després en desús i apareixen termes nous, destinats alguns a ser entronitzats en el debat públic per un llarg període i d'altres a un èxit fugisser. És curiós com va desaparèixer del vocabulari habitual de la política catalana el terme "sucursalista", que els partits "d'obediència catalana" dedicaven als adversaris dels partits d'àmbit estatal. El PSC i el PP -com abans la UCD- eren etiquetats com a sucursalistes i l'expressió va fer fortuna perquè responia a una realitat.
El segon debat d'investidura ha tornat a mostrar que el terme guanya vigència.
Com moltes reduccions, l'acusació de sucursalisme responia a una part de la realitat i a la vegada era injusta en altres. El suport del PSC a la LOAPA, una llei que pretenia "harmonitzar" el procés autonòmic, és a dir, recentralitzar, va ser una cosa semblant al programa de l'ala esquerra laborista del Regne Unit, aquella proposta de nacionalitzacions de l'economia que va fer que Margaret Thatcher arrasés en les eleccions del 1983 i que un diputat del Labour com Gerald Kaufman va descriure com "la carta de suïcidi més llarga de la història".
El suport del PSC a la LOAPA va col·locar els socialistes catalans en el racó on els volia veure Jordi Pujol. Els va costar anys de desempallegar-se'n, mentre el líder de CiU anava construint la seva hegemonia. Queda per a la història més sarcàstica que el Tribunal Constitucional va demostrar més sensibilitat política que els líders del PSC, anul·lant en el seu moment bona part de la llei. Quins temps!
Malgrat tot, el PSC sempre va revoltar-se contra l'etiqueta de sucursalisme, que irritava la seva direcció. Els governs tripartits, el discurs alternatiu al pujolisme de Pasqual Maragall i l'ambició d'un sector del PSC van preservar, si no la sobirania, com a mínim l'autonomia dels socialistes catalans. També sota el lideratge de José Montilla, el PSC va mostrar senyals de vida pròpia, mentre des de CiU s'intentava ridiculitzar-lo tot pactant directament amb Moncloa, com es va fer amb l'Estatut del 2006.
Probablement sigui ara quan el PSC ha abraçat el sucursalisme amb més afany i ho ha fet sense contradiccions excessives. Passat el "perill" del procés, ja no s'entén que els socialistes catalans se subordinin de manera tan acrítica a l'estratègia indolent i oportunista de Pedro Sánchez. El debat d'investidura frustrada de Pere Aragonès ha vist paraules i gestos que eren inimaginables fins i tot en els anys del domini felipista sobre el PSOE.
Hem escoltat Salvador Illa parlant en castellà en les seves intervencions, cosa que no havíem vist en temps de Miquel Iceta ni de Montilla. En aquest cas, el que importa no és tant el fet com el que busca aquest fet. Un Illa que ha protagonitzat una operació de desembarcament a Catalunya directament des del consell de ministres. L'extitular de Sanitat no ha volgut fer cap gir que sigui interpretat com un intent de perfil propi al marge dels interessos estratègics de Moncloa. La portaveu del PSC al Parlament, Alícia Romero, ha expressat sense embuts que voldrien el suport de PP i Ciutadans. Sota formes noves, ara més descarnades, mentre l'independentisme intenta aclarir-se, el PSC prepara la senalla on caiguin tots els sufragis de l'espanyolisme que mai votaria Vox.
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi