L'independentisme s'ha empatxat en els darrers temps de les crides a la unitat, que de tant repetir-les han perdut l'esperit original, perquè no s'han acompanyat del contingut que els donava sentit. La priorització de la unitat -un concepte que ha esdevingut massa buit- s'ha confós repetidament amb la somnolència de la discrepància, instrumental i necessària per enriquir qualsevol debat polític. Tal com ha demostrat el cas de Jaume Alonso-Cuevillas, el qüestionament del relat oficial és avui un acte de traïdoria, de la mateixa manera que la voluntat negociadora amb qui s'allunya de les pròpies posicions és interpretada, per als guardians de les essències, com una renúncia al compromís amb l'estat propi. La toxicitat és mala companya de viatge si el que es pretén és fer consolidar un projecte que aspira a ser àmpliament compartit.

Fa temps que el soroll entre partits ho erosiona tot en l'independentisme, faltat com està el moviment d'un horitzó concret, que sí que tenia la tardor del 2017. Més de tres anys després del xoc amb l'Estat, les desconfiances -i el combat per l'hegemonia- han impedit una actualització del pla per avançar. I el mentrestant és costerut, perquè està carregat de desconfiances i no es concedeix marge per a la dissensió. Resulta evident que el full de ruta que hi havia fa dues legislatures -basat en el referèndum, les lleis de desconnexió i la proclamació de la independència unilateral- ha d'evolucionar, perquè va ser fallit, costos personals a banda. Com es pot repensar, doncs, l'estratègia a seguir en el mig termini i digerir les lliçons dels errors comesos si ni tan sols es poden verbalitzar les obvietats?

L'exemple de Cuevillas, fins fa poc un home fidel a la causa de Carles Puigdemont i ara defenestrat de la mesa del Parlament per qüestionar la confrontació "simbòlica", demostra com de cars són encara els moments de lucidesa. Cuevillas va dir, simplement, el que pensava -que els actes de desobediència s'han de fer si tenen rèdits polítics-, i el que pensa s'ajusta molt bé a la realitat, però la sinceritat no cotitza a l'alça en el pols que mantenen Junts i ERC. Ni els actes de contrició ni l'alineament amb el lideratge "inqüestionable" de Waterloo li van servir a l'advocat per conservar la funció a la mesa de la cambra catalana, un rol pel qual era el nom idoni fa tan sol un mes. Cuevillas es va moure i ja no surt a la fotografia. Junts ha escalat tant en el seu discurs que qualsevol exercici pragmàtic és entès com una heretgia. No hi ha terme mig entre realisme polític i el voluntarisme idealista, per molt que, en privat, dirigents destacats i consellers en actiu celebrin comportaments més sensats. Són els mateixos que voldrien que el Govern ja estigués en marxa.

ERC, que va mostrar dues cares en els dies posteriors a l'1 d'octubre -la de llebre per fer el salt a l'estat propi i la que calculava una sortida més possibilista, comportament que encara cou a Puigdemont-, sí que ha engendrat una reflexió més serena. Succeeix, però, que no acaba de desempallegar-se de la motxilla de temors que l'ha acompanyat en la seva relació tibant amb el centredreta independentista. Els republicans encara necessiten Junts, perquè l'aritmètica parlamentària no permet una suma exclusiva de les esquerres sobiranistes -que és el que voldrien-, i per això se sotmeten a l'exercici amarg d'una negociació desgastant. Governar en solitari seria una proposta altament arriscada.

I, per cedir a la investidura d'Aragonès, Junts aspira a retenir la direcció estratègica del procés -per via del Consell per la República- i imposar una unitat d'acció a Madrid que mai es va practicar quan el pes polític requeia en Convergència. Certament, caldria no menystenir el valor propagandístic del conflicte a l'estranger i l'independentisme faria bé de recordar que tindria més força actuant coordinat al Congrés. Però també és pertinent preguntar-se quina estratègia ha rebut més suport dels ciutadans a les urnes, i actuar en conseqüència. És de difícil argumentació lesionar els nous lideratges mentre es crida a no malgastar-ne cap.

Defensa Jordi Mir, doctor en humanitats i columnista d'aquest diari, que la relació entre ERC i Junts té com a principal dèficit que està faltada de veritat. Dir-se la veritat, sense agror, per poder repensar-se. Potser el primer pas per recuperar una convivència harmònica, indispensable per compartir el Govern i plantejar objectius més ambiciosos, és acceptar la discrepància de manera saludable.