Pedro Sánchez ha detallat aquest dimarts, després del consell de ministres, quines seran les grans destinacions dels fons de la UE per a la recuperació després de la Covid-19. El president espanyol ha explicat que 70.000 milions d'euros es gastaran entre el 2021 i el 2023, i s'ha referit a l'esforç que es vol fer en transició ecològica i mobilitat sostenible, en transformació digital i en rehabilitació urbana, alguns dels principals àmbits d'intervenció. En paraules de Sánchez, es tractarà del major programa de modernització dels darrers 37 anys.

L'arribada dels fons de Next Generation, el Pla Marshall de la Unió Europea per superar les conseqüències de la crisi pandèmica, donarà lloc a una gran escenificació retòrica per part dels principals actors polítics. Aparentment, però, el marge per ajornar la redefinició del model productiu espanyol es redueix. La UE, i en especial els països de cultura calvinista, no està disposada a destinar diners a fons perdut per als països del sud.   

Els fons europeus posen l'estat espanyol davant el mirall i l'obliguen a fer la primera transformació del model productiu en dècades, una prova de foc per a l'establishment, acostumat a ajornar els deures. Durant molts anys, el bloc dominant en l'àmbit polític (els grans partits), els agents socials (patronals i sindicats) i els poders mediàtics han conformat un bloc conservador reticent a engegar grans reformes de fons de l'economia. Això més enllà de les disputes entre organitzacions empresarials i centrals sindicals o la pugna electoralista entre partits. 

Des dels Pactes de la Moncloa, signats el 1977 entre les principals forces polítiques i que van ser vistos sempre amb desconfiança des de la patronal CEOE, Espanya no s'ha proposat un nou gran acord econòmic. Les elits espanyoles continuen ancorades en la nostàlgia del "miracle" espanyol produït amb la Transició i l'ingrés, el 1986, en la Comunitat Econòmica Europea. Un immobilisme que ha sacralitzat el model social sorgit del postfranquisme. La reforma del pla de pensions, del mercat laboral, l'adaptació a la transformació digital, el combat eficaç contra la corrupció i el frau fiscal esperen la seva hora i l'arribada dels fons europeus fa ja inevitable plantejar un model de creixement.

Per força, una reforma estructural profunda com la que requeriran els plans de Next Generation tindrà un important vessant polític. Com el van tenir els Pactes de la Moncloa, en consolidar el canvi polític. I com va passar abans amb el Pla d'Estabilització de finals dels cinquanta, que va representar la davallada del falangisme i la irrupció de corrents tecnocràtiques -favorables a una liberalització econòmica- en els centres de poder.    

La classe dirigent espanyola es troba mancada d'una autoritat moral per engegar amb força l'esforç que s'ha de fer. Només la resolució del conflicte polític amb Catalunya i la fi de l'etapa guerracivilista en la dreta espanyola podran assegurar una mínima estabilitat per fer creïbles les reformes estructurals que ara són imprescindibles i urgents. El factor exterior (la Unió Europea) no deixa espai a l'Estat per no afrontar d'una vegada un gran canvi productiu que trastocarà algunes correlacions de forces en el bloc hegemònic. El temps dirà si aquest cop sí que Espanya entoma una profunda reforma estructural sense escaquejar-se.