Twitter és una joguina trencada? Reflexionava Jordi Armadans la setmana passada, arran d'una proposta de Fundipau per pacificar les xarxes socials, que faríem bé d'aplicar el sentit comú arreu. Si es dona per feta una conducta cívica quan ens relacionem en persona, per què recórrer a l'insult o el menyspreu en els espais digitals? A què respon una actitud tan dual? Fundipau planteja repensar comportaments tòxics i promoure una participació més respectuosa a les xarxes, que fomenti el debat i l'intercanvi d'arguments en lloc d'atiar l'odi i la desqualificació. La iniciativa, no prou celebrada en temps de corredisses i poca serenor, defensa que ens comportem com a ciutadans sigui quin sigui l'ecosistema en el qual ens expressem. El que s'exposa en la guia pràctica difosa per l'entitat és del tot raonable i té els elements necessaris per ser profitós.

Twitter, que era un bon aparador, s'ha convertit en un espai inhòspit, també per exercir el periodisme polític. En temps de lectures en diagonal, interpretacions esbiaixades i conclusions simplistes, en què els prejudicis pesen tant com allò que es pugui escriure, exercir l'ofici va acompanyat de disgustos diaris quan es consulta el mòbil. En un context en què es rebrega la realitat perquè encaixi amb la pròpia mirada i en què el menú d'opinions que apareixen a la pantalla es pot triar a la carta, el sectarisme hi troba el terreny aplanat. Els articles, afinats o desencertats, es descodifiquen en funció de la capçalera que els aixopluga, fins al punt que resulta intranscendent el que diguin, perquè estan marcats d'entrada, encara més si l'enfocament no és complaent. No es tracta ni tan sols d'apel·lar a la comprensió lectora -premissa bàsica per formar-se una opinió abans d'expressar-la-, perquè no hi ha temps per a tant, ni tampoc interès. L'autor ja espera les esgarrinxades d'antuvi si sap que l'objecte del text és material sensible. I el periodisme polític no para de relacionar-se amb material sensible. El que dèiem, disgustos diaris.

Massa sovint, la primera reacció a un text que exposa un fet transcendent és la interacció de perfils anònims i de bots de partit -que a vegades són una mateixa cosa-, acompanyada per comentaris de desprestigi d'assessors. L'onada de comentaris en forma de desqualificació també la pot promoure el propi dirigent que és objecte del titular, sense necessitat de fer ús dels acòlits que l'envolten. En pot tenir prou amb un tuit per arrossegar un exèrcit de seguidors disposats a donar-li la raó. Tots aquests escenaris els han tastat periodistes polítics que han manejat informació en temps d'agitació, cap de tan adrenalític com els anys de procés.

El que abans era una trucada de queixa del partit per una notícia puntual ara és una ofensiva pública de difamació. No és estrany que molts periodistes hagin limitat la seva presència a les xarxes. S'estalvien anàlisis a cop de tuit -es reserven per als articles-, manera de fer pensada per preservar la integritat. La prudència sempre s'havia aplicat, però ara, amb tanta exposició, és gairebé un manual de supervivència. N'hi ha prou amb vendre el peix a Twitter, perquè els textos necessiten lectors, sense necessitat de posar-hi cullerada. Defensar-se amb la informació, se'n diu, per escapar de l'espectacle. Ara bé, l'actitud espartana no és cap garantia de no sortir lesionat.

Si el periodisme polític se sent així d'agredit a les xarxes, què no li haurà de passar a la política. Per això resulta saludable el moviment d'Ada Colau, que ha anunciat un parèntesi a l'activitat a Twitter. Saludable i necessari, per la reflexió que enceta més que per l'encert de la decisió, aviat com és per determinar-ho. Colau, en qualsevol cas, obre camí. L'alcaldessa de Barcelona ha repetit que vol escapar de "la tirania de la presència permanent" i entén que l'eina ja no l'ajuda a "fer bona política", per molt que disposi de més d'un milió de seguidors. Certament, el soroll que arriba des de l'anonimat -permès per Twitter- no facilita debats constructius, encara menys quan l'espai s'enfanga de vexacions. Les xarxes socials ens podien haver ajudat a escurçar la distància amb les institucions i els dirigents que les governen, per obtenir-ne informació i interaccionar-hi, per saber què pensaven en cada moment. Però ha imperat l'assetjament per davant de l'escolta, la irritació per sobre de la paciència. Contraposar idees, un aspiració que de tan sana ha esdevingut naïf. Benvinguts a un lloc miserable anomenat Twitter.