La decisió de la majoria independentista del Parlament, d'acord amb els comuns, de deixar Vox sense senador autonòmic ha reobert el debat sobre com actuar davant l'extrema dreta. Seguint l'esperit del pacte antifeixista subscrit entre aquestes forces, s'ha imposat l'anomenada fórmula Imperiali, que ha atorgat 3 senadors al PSC, 3 a ERC i 2 a Junts. De seguir el sistema D'Hondt, el repartiment hauria estat de 3 senadors del PSC, 2 d'ERC, 2 de Junts i 1 de Vox.

L'extrema dreta queda així fora d'un rellevant espai institucional. Els senadors autonòmics representen el Parlament de Catalunya a la cambra alta espanyola, i els partits sobiranistes i els comuns s'han fet forts en l'argument que és un contrasentit facilitar l'accés de Vox -partit favorable a suprimir les autonomies- al Senat. El tema admet discussió. 

No hi ha unanimitat sobre com han d'actuar les forces democràtiques davant de la irrupció de l'extrema dreta a les institucions. Un moment definitori es va produir a França el 1986, quan el president François Mitterrand va modificar la llei electoral per passar d'un sistema majoritari a un amb quotes de proporcionalitat. El càlcul del maquiavèl·lic dirigent socialista pretenia bàsicament dividir la dreta al preu d'aplanar el camí als ultres del Front Nacional. Aquesta opció també tenia defensors des del punt de vista democràtic, ja que es plantejava el dubte de fins a quin punt era lícit barrar el pas a l'extrema dreta si acabava representant més d'un 10% o un 15% dels vots.

Més endavant, partits ultres o de dreta extrema han crescut en molts països de la UE i, fins i tot, han entrat en governs de coalició. Un cas destacat es va produir a Àustria, amb la inclusió de ministres del xenòfob Partit de la Llibertat en diverses coalicions, bàsicament amb la dreta catòlica del Partit Popular. Val a dir que aquests experiments de governs no han destacat per ser un model de res i sovint han generat tensions internes i escissions en aquests partits. Tot i els vots que obtenen, el seu sostre sembla aturar-los en una tercera posició, amb l'excepció de les presidencials franceses del 2017, en què Marine Le Pen va arribar en segona volta al 33%.

Què fer davant la presència ultra? Normalitzar la seva realitat és un greu error i un primer pas cap al seu blanquejament. No són un adversari com els altres. Aquest mateix dimarts, un anunci de Vox dins la campanya madrilenya mentia vilment en un tema tan delicat com els menors migrants, "comparant" les ajudes als mena amb la pensió d'una vídua. Cal sempre sortir-los al pas.  

Però marginalitzar-los amb cordons sanitaris els dona combustible i pot mobilitzar entorn de les formacions de la dreta populista bosses de votants que volen expressar un malestar davant l'statu quo. Sabem molt millor el que no hem de fer que el que s'ha de fer. Des dels mitjans, no contribuir a edulcorar la seva imatge (com ha fet El Mundo aquest diumenge mostrant una Rocío Monasterio "capote en mano"). O, com ha passat al Congrés, permetent que Vox jugui un paper central, com es va veure amb l'aprovació del decret sobre els fons europeus. 

El problema de fons, però, no és aquest. Seria fugir d'estudi centrar el debat entorn l'extrema dreta en com respondre a la seva presència institucional i no en les causes de la seva arribada. Les forces democràtiques, però especialment les que es reclamen filles dels ideals de la modernitat i el cor a l'esquerra, han de diagnosticar amb anàlisi freda les causes de l'ascens ultra i preguntar-se el perquè -que ha de ser complex- una part de l'electorat els ha abandonat per confiar en els apòstols de la regressió.