Les negociacions per formar govern han entrat en una bombolla de difícil resolució. Fins al punt que fa pensar si la frase atribuïda a Winston Churchill sobre la dificultat de preveure les decisions de Rússia ("una endevinalla embolcallada en un misteri dins d'un enigma") es podrien aplicar a la política catalana. Segurament no, ja que sembla que Churchill va afegir que hi havia una clau que acabava explicant els moviments de Moscou: la defensa dels interessos nacionals russos. 

El punt mort entre ERC i Junts ha posat la nova legislatura a un pas de la seva fi. Després de la ruptura oficialitzada dissabte, la convocatòria de noves eleccions és més que una hipòtesi i afegeix un suplement de cansament a un escenari que comença a ser repetitiu, en el qual les grans paraules prenen un sentit cada cop més buit. Cada procés nacional té les seves particularitats, però el català pot acabar sent el procés d'alliberament nacional més avorrit de la història.

Les relacions amb l'Estat i les concepcions enfrontades sobre la taula de diàleg formen part del moll de l'os de les negociacions bloquejades. Ningú sembla esperar-ne res del diàleg amb el govern espanyol. Però mentre Esquerra opta per esgotar al màxim aquesta via, sigui perquè s'esperen els indults, sigui per guanyar temps o perquè no n'hi ha d'altra, des de l'entorn de Junts proliferen els atacs a una ERC rendida.

Sobta que dins de l'independentisme no es faci una reflexió crítica sobre les conseqüències que té en l'altra part les divisions tan explicitades. Les friccions i la competència electoral entre partits, encara que comparteixen horitzó independentista, són inevitables i no haurien d'enfocar-se de manera apocalíptica. Però tot el que sigui deslegitimar el company de viatge sobiranista esdevé un error imperdonable.  

Cada dia escoltem en l'univers sobiranista afirmacions contundents sobre la impossibilitat que Espanya obri un procés de negociacions digne d'aquest nom. En això, Espanya no és tan diferent. Els estats, en general, no negocien... a no ser que no tinguin més remei. El Regne Unit tan admirat, l'estat que va concedir un referèndum a Escòcia -curiosament, més per motius de tàctica política interna que altra cosa- ho va fer segles després de suprimir les institucions escoceses. I millor no parlar d'Irlanda, reprimida a sang i foc el 1916. I no pas per un govern reaccionari, sinó per un de suposadament liberal.

Espanya no negociarà mai. O sí. Dependrà de molts factors. Però la dirigència sobiranista s'hauria de preguntar si des de l'òptica de l'Estat, aquest sobiranisme està en condicions de negociar. L'espectacle continu d'unes forces polítiques sobiranistes llançant-se els plats pel cap no esperona cap governant espanyol a negociar seriosament. Ni en el cas que estiguessin predisposats a fer-ho. Barallat tothora, el bloc republicà ha decidit fer-li la feina bruta a l'Estat. L'independentisme realment existent s'ho hauria de fer mirar.