Pedro Sánchez ha vingut a Barcelona per parlar de "reencontre". Ho ha fet al Gran Teatre del Liceu, davant una representació nodrida del món empresarial. Un públic "fàcil" si es recorda que l'inquilí de la Moncloa acumula setmanes venint a Catalunya per participar en actes d'entitats econòmiques, on el pragmatisme i la necessitat de blindar l'estabilitat fa que tota rebaixa de la tensió sigui benvinguda. Avui, a més, el pronunciament del Consell d'Europa en favor de la reforma del delicte de sedició, l'alliberament dels presos i la retirada de les euroordres ajuda d'alguna manera Sánchez perquè forada l'argumentari de l'oposició de dretes.

El president espanyol ha buscat un lloc on la seva veu arribés de manera nítida a l'auditori, però sobretot més enllà d'ell i de Catalunya. Hi ha algun simbolisme en aquesta escena d'un governant en exercici de dirigir-se als ciutadans des del centre d'un gran teatre i sense ser presentat per ningú. Amb voluntat de tenor gairebé únic de la política espanyola, mal amic de compartir espai amb ningú (no cal recordar ara Pablo Iglesias), Sánchez ha vingut a una operació de màrqueting, sí, però pensant molt més en la societat espanyola que no pas en la catalana.  

Per això, no ha parlat gaire del que vindrà després dels indults, de quin full de ruta té al cap de cara a la taula de diàleg, de quin és realment el seu projecte per a Catalunya, més enllà d'explicitar que vol que els empresonats surtin en llibertat. El gruix de la seva intervenció ha anat en la direcció d'argumentar en favor de l'indult, com si el públic que l'escoltava estigués constituït majoritàriament per hostils a tota mesura de gràcia, quan era tot el contrari. Era el patriciat "tercerista" el que escoltava, alleugerit i complagut, el líder socialista. Allí on el secretari general del PSOE és més ben acollit és en aquests moments entre els seients tous de la burgesia catalana. Una altra estampa que contradiu tòpics. 

Crida l'atenció el concepte un xic reduït que tenen a la cúpula de l'Estat al referir-se a la societat civil catalana, reduïda a la flor-i-nata del poder financer i patronal. Però deixant això a part, el que interessa aquí és constatar que la platea a la qual mirava Sánchez era lluny de Barcelona. És l'electorat espanyol el seu objectiu i on ha d'esforçar-se per superar Pablo Casado i el bloc de dretes. Per Sánchez, el llarg termini és un concepte aliè. Aquesta mateixa setmana, la Moncloa baixarà l'IVA de la llum (del 21 al 10%) i eliminarà l'obligatorietat de les mascaretes.  

Però deixant de banda l'oportunisme crònic del president espanyol (hi ha poca autenticitat en el seu llenguatge gestual) i l'ús barat de cites (no sabíem que conegués l'obra del "gran Martí i Pol"), és indiscutible que la decisió dels indults és potser la primera mesura adoptada per l'executiu espanyol respecte a Catalunya que es pot qualificar d'intel·ligent. Un moviment de peces que en el món sobiranista serà vist com a insuficient, però que en el front madrileny ha de ser avaluat com a agosarat i que va en la direcció contrària a la judicialització.