Fa unes setmanes vaig anar a l’Observatori d’Àger. L’espai, l’explicació i la vista del cel eren excel·lents, una activitat molt recomanable per fer al territori. Només hi va haver una cosa que em va sorprendre: el vídeo de presentació és en català oriental, cosa que em va sobtar tenint en compte que el català propi de la zona és l’occidental. El mateix em va passar fa uns mesos veient un vídeo de Pallars Actiu en què es promocionava el retorn al Pallars. El vídeo estava perfectament editat, amb imatges precioses del nostre territori i testimonis de persones que se n’havien vingut a viure a casa nostra. El problema? El mateix que el de l’observatori, la veu en off del vídeo parla en oriental. 

Al llarg dels anys, des de l’inici de la normalització lingüística, el dialecte nord-occidental i els subdialectes d’aquest (pallarès, ribagorçà, tortosí i els parlars del Matarranya) han estat infrarepresentats, sobretot, en els mitjans de comunicació. Convé recordar que TV3 recomanava (per no dir que obligava) els seus periodistes a fer el canvi a l’oriental, així com la majoria d’actors occidentals es veuen obligats a canviar el seu dialecte si volen trobar feina. 

Un dels principals problemes és que durant dècades s’ha entès que el català estàndard és l’oriental quan, en realitat, la formació de l’estàndard català és multidialectal, és a dir, tots els dialectes, en menor o major mesura han confeccionat l’estàndard i l’accent no forma part d’aquesta codificació.

És evident, però, que el català central és el dialecte que té més pes per raons històriques (és el dialecte de l’àrea en què es concentra el poder polític i econòmic de Catalunya), demogràfic (és la zona amb més població) i cultural (s’entén que l’ambient cultural de Barcelona ha estat més vivaç que el d’altres zones). Així doncs, que l’estàndard sigui més proper a un dialecte que a d’altres provoca la infravaloració de la pròpia parla, mal que els pallaresos i pallareses en particular i els nord-occidentals en general patim tot sovint. 

I el mal és prou significatiu perquè quan ens volem promocionar no creiem que la nostra variant dialectal sigui prou bona per representar-nos i ni tant sols tenim en compte que si nosaltres no vetllem per ser altaveu no ho farà ningú més. Els referents són necessaris si volem que el nostre dialecte sobrevisqui i sigui entès com un vehicle de comunicació vàlid en tots els entorns: casa, l’escola, mitjans de comunicació, administració, cultura... i per això penso que cal posar el focus en la varietat dialectal que s’utilitza, per exemple, en fer un vídeo promocional del Pallars. Perquè fer-ho visibilitza el nostre dialecte, ens valora i, en definitiva, mostra que, malgrat tot, seguim existint. 

No podria acabar l’article sense fer un reconeixement a la tasca enorme que, durant anys, ha fet l’associació cultural Cambuleta per divulgar i conservar el nostre dialecte. Com a pallaresa, us estic infinitament agraïda!