Soc una dona, faig 174 centímetres d'alçada, peso més de 70 quilos, faig una 40, tinc unes mans grans i uns canells amples i faig un 40 de peu. Aquestes són dades que haurien de ser irrellevants, però a dia d’avui encara no són. No ho són perquè vivim en un món que ens imposa uns cànons estètics que ens fan sentir inadequades i que fomenten la mala relació amb els nostres cossos.

No diria que el meu cos estigui molt allunyat de la norma però els comentaris que m’he hagut de sentir al llarg dels anys són molts i sovint relacionats amb les mesures de què he parlat més amunt. Si comencem per l’alçada, resulta que, segons estadística, faig 12 centímetres més d'alçada que la mitjana de dones espanyoles i 2 centímetres menys que la dels homes.

Què passa, doncs, quan em poso unes sabates de tacó? Els comentaris són variats i enginyosos, però sempre fan referència a com d’alta em veig. "Ostres, avui haurem d’aixecar el cap per mirar-te!", "Quin temps fa per allà dalt?", "Vols dir que no et veuràs massa alta si et poses aquestes sabates?". Per què tanta sorpresa quan em calço uns tacons? Doncs perquè el cànon estètic i la cisheteronorma diuen que la dona ha de ser alta, però mai més alta que un home, no fos cas que això pogués afectar la seva masculinitat.

Els tacons no són l’únic exemple. El mateix em va passar quan em vaig anar a comprar uns guants d’esquiar: m’ensenyen els guants de dona però resulta que la talla més gran em va petita i el comentari que rebo és: "és que tens mans d’home!". Què coi vol dir això? Per què una mà gran ha de ser sempre d’home? Per què les dones hem de ser petites i fràgils?

No puc comptar quants comentaris he rebut al llarg de la meva vida que invalidaven el meu cos, comentaris que mai havia demanat, de persones properes, que m’estimo, i també de persones desconegudes. Comentaris fets sense cap mala intenció però que van calant en l’inconscient i et van fent creure que potser millor que no et posis tacons, que no et pintis les ungles o que et posis roba poc estreta, perquè el teu cos no és adequat.

Els problemes que hi ha darrere d’aquests comentaris són múltiples i profunds però l’arrel és clara: la construcció social del gènere. Sobre aquesta construcció es fonamenta el cànon estètic que, a més, es veu alimentat pel sistema econòmic que ens governa: el capitalisme. Els interessa que mai ens veiem prou guapes, que vulguem arribar a tenir un cos gairebé impossible perquè, mentre ho fem, ens gastem tots els diners del món en aquells serveis que ens acosten a la norma tant com és possible.

És evident que per fer canvis profunds l’objectiu final ha de ser trencar les caixes del gènere (masculí i femení), però mentre hi arribem, pel camí podem posar en pràctica un sarpat de coses que poden ajudar-nos a fer el canvi, com per exemple no fer comentaris si no són d’alguna cosa que es pot canviar en cinc segons: tens la bragueta baixada. Perquè, per sobre de tot, hem de recordar que les persones no volen la nostra opinió, sinó que volen el nostre respecte.