Sabeu on és Kabul? Sí és la capital d’Afganistan i està situat a l’Àsia Central, amb avió una mica més de 9 hores, molt molt lluny! És un país muntanyós, sense sortida al mar. Per documentar-me he agafat un atlas, recordeu com era? Un llibre força gran que permetia viatjar a països llunyans amb mapes i imaginació. Actualment no sabem sortir de casa sense el Google Maps i moltes vegades et porta per camins dubtosos i destins equivocats. Per això, prefereixo mirar el mapa, mentalitzar-lo i si m’equivoco ho faig jo soleta.

Tornem a Kabul i a la vida quotidiana de les dones. A l’agost de 2021 van tornar el règim Talibà, això vol dir fonamentalistes en que les dones van perdre tots els drets i les esborren de la vida pública. Han tancat les portes a l’educació a les dones de més de 12 anys. Llegeixo a El País: "ser dona a Afganistan al dia d’avui vol dir que no pots agafar un taxi sense un acompanyant masculí, o que no pots parlar normalment amb el comercial que et ven els aliments. I si ets viuda, per exemple, y no tens fills o germans, Com ho has de fer?".

Ara us demano un exercici: mentre aneu llegint, us aneu posant al seu lloc. Sí, els homes també. La Cèlia té 13 anys i ha començat l’ESO, va a l’institut normalment amb companys i companyes però una llei prohibeix que les noies estudiïn més enllà dels 12 anys i s’ha de quedar a casa com les seves companyes. I encara més, la seva mare, que és manicura, ha de deixar la feina per no ser castigada pels fonamentalistes que li poden infligir cops i arrestar-la. Veritat que espanta la vida que els hi toca viure a les nenes i dones? Han perdut drets humans fonamentals i l’últim edicte és fer callar la veu de les dones, no poden parlar en públic! Moltes dones viuen amagades sense recursos, amb por i volen fugir d’aquest infern.

Al mateix diari, un testimoni d’una dona de 53 anys, mestra durant 30 anys diu: "crec que l’ensenyament va transformar la vida de molts dels meus alumnes. No podem convertir-nos en un país on la meitat de la població no rebi educació. Espero que la comunitat internacional faci alguna cosa per salvar a la nostra societat de la ignorància".

Penso que hauríem de reflexionar molt i profundament sobre aquest missatge i malgrat la llunyania sentir-nos nostre el problema. Tenim la immensa sort de poder anar a l’escola i estudiar més enllà de la secundaria, formar-nos en allò que volem i i xuclar de la cultura per esdevenir dones i homes respectuosos, bons i responsables. La societat ho necessita. La cultura acull una diversitat de valors espirituals, de patrimoni material, de trets i costums socials, d’activitats creatives i fins i tot de produccions d’entreteniment. Tot això dona sentit a la civilització o formes d’organitzar l’existència col·lectiva. Podem dir que cultura i educació van de la mà, no es tracta d’acumulació de coneixements per esdevenir bon professional si no tenim un component ètic de valors per esdevenir persona en la plenitud de la paraula.

Si pensem en global i actuem en local, cadascú de nosaltres podria anar a l’escola, a l’institut o a la feina content de tot allò que podem fruir a la nostra societat i sortir del nostre individualisme per posar el nostre granet de sorra a la societat que ens envolta. Com? Això cadascú ho ha de trobar, però a tall d’exemple: ser més amable amb la gent, respectuós, no vivim sols. Els límits de la nostra llibertat són els altres.