Són dies tensos al Congrés dels Diputats. L'emergència i els centenars de morts diaris han desembocat en debats poc edificants, competicions per veure qui fa l'oposició de dreta més dura i qui contribueix a fer irrespirable l'escenari de la reconstrucció. Només un cop d'ull ràpid a la compareixença de Pablo Iglesias d'aquest dijous al Congrés per veure que el llumí llançat per Cayetana Álvarez de Toledo -actuant de forma conscient enmig de la remor de fons contra ella promoguda pel sector més moderat del PP- acusant de terrorista el pare del vicepresident segon continuava encès.

De la intervenció d'Iglesias en quedarà la topada amb Iván Espinosa de los Monteros, de Vox, i les acusacions creuades de colpisme. És un debat estèril, tenint en compte que existeixen escassos dubtes de què faria Vox si governés o, encara més, de què farien els seus dirigents si de sobte el calendari retrocedís als anys 30. La història sempre es repeteix, només canvien les màscares i la complexitat de les sigles. 

Però el més rellevant de la compareixença del líder de Podem és la reflexió sobre Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Carles Puigdemont. No deixa de ser remarcable -i, al mateix temps, preocupant- que un vicepresident segon del govern espanyol s'atreveixi a qualificar de "demòcrates" tres dirigents que es troben a la presó o bé a l'exili. La lleugeresa del llenguatge polític ha fet que, en amplis sectors de l'Estat, ben engrassats per la maquinària mediàtica, Sànchez, Cuixart i -especialment- Puigdemont siguin personatges tacats, indesitjables, als quals s'ha d'apartar de la vida pública.

Estrany, tenint en compte que el president d'Òmnium lidera una entitat que voreja els 200.000 socis -qui més ho pot dir, ja no només a Catalunya sinó també a l'Estat?-, que l'expresident de l'ANC té pes específic dins l'espai de JxCat i que l'expresident de la Generalitat, fa tan sols un any, va rebre el vot de més d'un milió de catalans a les eleccions europees. Encara que els comicis a l'Eurocambra siguin sovint espai per un vot de protesta, perquè encara es percep com un espai allunyat, la xifra atorga legitimitat al seu lideratge, sobretot des que va poder entrar a l'hemicicle el gener d'enguany.

Les trinxeres al Congrés impedeixen que les solucions raonades s'obrin pas. La lògica deixa pas a l'estómac, un ecosistema que es retroalimenta amb els sectors -gens menyspreables- de l'independentisme que aposten pel com pitjor millor i menyspreen qualsevol sortida dialogada que impliqui renunciar als principis. Si el govern de Pedro Sánchez aspira a esgotar la legislatura -en cas que sàpiga sobreviure a les diferències programàtiques que afloren i afloraran-, li serà més convenient establir canals amb Lledoners i Waterloo que centrar els esforços en batusses amb l'extrema dreta. Dels tres dirigents citats per Iglesias, el més allunyat de la dinàmica partidista és Cuixart, probablement la cara de l'independentisme que més s'assembla al moviment però també de les poques que intenta estar per sobre de la permanent tensió interna.

Sànchez i Puigdemont, sobretot l'expresident de la Generalitat, sí que tenen un voluntat d'incidència més política, més institucional que civil. Tots dos, per exemple, defensaven eleccions catalanes la tardor del 2017 per evitar l'aplicació del 155. I Sànchez, per exemple, és un dels que més va defensar la via d'estudiar l'abstenció en la investidura del líder del PSOE la primavera de fa un any. De Puigdemont, a l'Estat, se n'acostuma a fer una caricatura lesiva, com a abanderat del xoc i la confrontació, però no és una imatge del tot precisa, malgrat que alguns actes la certifiquin.

O és que algú es pensa que Laura Borràs va negociar la cinquena pròrroga de l'estat d'alarma amb el govern espanyol sense parlar amb Waterloo? Hàbil en el regat curt, l'expresident sap que sense una incidència real -i factible- en el dia a dia anirà perdent gradualment la influència en l'independentisme, una circumstància que no es pot permetre. Encara menys si planeja tornar-se a presentar a les eleccions catalanes, com ho demanen destacats dirigents de JxCat, entre els quals Damià Calvet i Josep Rull.

Entre Iglesias i l'expresident es va establir un canal de contacte el 2018 que han anat fluctuant. Va funcionar amb la moció de censura de Pedro Sánchez -tot i que la iniciativa va correspondre al PDECat-, però no amb els pressupostos generals de l'Estat de l'any passat. L'esquerra espanyola transformadora, si realment vol ser-ho, hauria de convertir-se en la màquina llevaneu que cultivi, discretament, ponts amb Lledoners -on el vicepresident espanyol ja hi ha estat- i també amb l'exili. Tenint en compte que la dreta no pot apujar més el volum -si no respecten una pandèmia, quina bala els quedarà?-, el cost de dialogar amb totes les branques de l'independentisme no hauria de ser percebut com un factor de risc. Especialment si s'aspira a una solució real i no només a guanyar votacions al Congrés.