Tot i compartir Govern amb molt més esperit d'entesa que els últims anys, ERC i Junts continuen sense travar un full de ruta que els aplegui sota el mateix paraigua estratègic. La taula de diàleg és el gran decorat que espera al procés els dos propers anys, amb els dos socis convençuts -amb més o menys contundència- que un referèndum d'autodeterminació i una amnistia total per a tots els represaliats rarament sortiran de la carpeta de Pedro Sánchez. El retrobament entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras d'aquest dimecres a Waterloo, simbòlic i personal però amb poc trellat polític -les diferències no es resolen amb un dinar-, és simplement un primer pas per normalitzar unes relacions escapçades per la repressió i les desavinences.

Al diagnòstic de la tardor del 2017 s'hi suma també la gestió de les seves conseqüències. L'indult als presos polítics ha normalitzat la situació personal dels dirigents condemnats i ha alleugerit el patiment de les famílies, però no suposa una solució global que resolgui una dècada de plets. Lluny d'això, en els propers anys hi haurà un reguitzell de condemnes contra alts càrrecs -ara més protegits amb un fons complementari de riscos del Govern- i manifestants que la tardor del 2019 van sortir al carrer per vehicular la indignació provocada per la sentència del Tribunal Suprem.

La plaça Urquinaona de Barcelona és el símbol d'uns dies que van portar foc al carrer, aldarulls entre independentistes i policies -tant dels Mossos d'Esquadra com de la Policia Nacional espanyola-, nervis als despatxos i una tensió fins aquell moment desconeguda. La generació que havia vist i acompanyat els seus pares a les manifestacions multitudinàries de la Diada va considerar que ja n'hi havia prou de parar l'altra galta i va optar per l'enfrontament directe, encara que fos només durant una setmana. Les detencions i les presons provisionals van fer el seu efecte, però les condemnes, quan vagin arribant, sedimentaran un pòsit de crispació. També contra la Generalitat, que ara intenta virar la doctrina de les acusacions en casos de presumptes agressions a mossos. Es fa difícil, argumentalment, ser a missa i repicant.

L'ANC, que ha viscut un període de desorientació rellevant des que Jordi Sànchez, ara secretari general de Junts, va abandonar-ne la presidència, planteja una Diada que uneixi Urquinaona amb el Parlament. És una tria amb sediment simbòlic, perquè connecta les pulsions més abrandades del carrer amb unes institucions que, per la partitura que arriba tant de Palau com de la cambra catalana, estan allunyades del que va significar la tardor del 2019. La lletra que interpreta Pere Aragonès passa per la via de l'acord amb l'Estat per poder votar sobre la independència, i l'acord nacional per l'autodeterminació i l'amnistia s'assembla més al Pacte Nacional pel Referèndum -pensat per una consulta vinculant i pactada, no per encarrilar l'1-O- que no pas a la maquinària del referèndum unilateral que, fa tres anys i mig, va actuar d'argamassa.

Qui representa millor al Parlament l'esperit del 2017 i d'Urquinaona? Al marge de la retòrica, és difícil de concretar. ERC ha fet una revisió crítica de la unilateralitat, i no la contempla en el curt termini. Junts no la descarta, Carles Puigdemont la manté damunt la taula com a via per brandar la confrontació amb l'Estat, però no pressiona des del Govern per situar-la com a prioritat. Per ara, és un instrument retòric. La CUP és qui més insisteix en la necessitat de construir un pla B a la taula de diàleg mentre Aragonès es reuneixi amb Sánchez cara a cara, però de moment avala la mesa de negociació i ha protagonitzat un inici de legislatura desdibuixat en l'eix nacional.

La gran pregunta que haurà de respondre l'ANC és si li surt més a compte empetir el terreny de joc de les reivindicacions -el carril central de l'independentisme està representat per Urquinaona?- al preu de continuar-se allunyant dels corrents majoritaris al Parlament. Lluny queden els dies en què l'Assemblea aixecava la veu i sortien centenars de milers de persones al carrer, fos quin fos el lema. Potser perquè en aquell moment, a l'inici del procés hi havia objectius compartits, un horitzó temporal i no s'havia topat amb un mur que, vist en perspectiva, s'havia menystingut.